Descartes i la superació del dubte.

Es continuació de ...
http://pitxaunlio.blogspot.com.es/2017/01/descartes-i-lus-del-dubte.html

5- La sortida més fàcil hagués estat dubtar de l'existència del dimoni maligne. Però Descartes decidí mirar-lo fixament per tractar d'acoquinar-lo. Suposant que estigués en les urpes del dimoni seguia havent una cosa sobre la que no podia enganyar-lo: el fet que ell, Descartes, existia. En una de les frases més famoses tant de la filosofia com del llatí va dir «Cogito ergo sum»: (penso llavors existeixo). Li resultava impossible dubtar de la seva pròpia existència perquè el que dubta ha d'existir per poder dubtar.

6- Malauradament a Descartes no se li va donar massa bé reconstruir el coneixement des dels seus fonaments. Mantenia que el cogito era cert perquè era una creença «clara i distinta». Però els seus intents de definir què feia que una idea fos clara i distinta resultaven més aviat vagues.

7- Sembla que aquestes creences tan clarament correctes han estat posades per Déu davant dels nostres ulls. I Ell no ens vol enganyar. Així, podem estar segurs que la matèria sempre té dimensions i que els triangles tenen sempre tres costats. No podem pensar en la matèria sense imaginar-lo amb dimensions, i tampoc en un triangles que no tingui tres costats.

8- Si Déu ha de recolzar aquestes «creences clares i distintes» primer havia d'estar segur que Ell existeix. Descartes sostenia que de la mateixa manera que la idea de triangle implica l'existència de tres costats, la mateixa idea de Déu garanteix la seva existència. És una variant del conegut «argument ontològic» que afirma que si imaginem que Déu no existeix no ens estem imaginant a Déu sinó a quelcom inferior a Ell, perquè per a un ésser suposadament perfecte la no existència és una imperfecció excessiva. Si ens imagimem de veritat un ésser omnipotent, omniscient i immortal, també ens l'hem d'imaginar existint.

9- Els arguments ontològics fallen per un seguit de raons, sent una d'elles que no hem de limitar-los a Déu. Si ens imaginéssim un ésser humà perfecte, per exemple, l'existència hauria de ser un dels seus trets. Però això no significa que aquest individu perfecte estigués en algun lloc de la Terra. Fins i tot si deixem de costat aquest problema l'argument de Descartes segueix sent un peix que es mossega la cua. Perquè la veracitat de les nostres percepcions clares i distintes es recolzen en alguna cosa, concretament en Déu, a qui donem crèdit únicament perquè és una percepció clara i distinta.

Nicholas Fearn, Zenón y la tortuga, Grijalbo, Barna 2003