"Jane, haurem de canviar la definició d'ésser humà".

Jane Goodall

L' expressió baula perduda es refereix en general a un fòssil d'una espècie que representa una transició entre altres dues espècies ja conegudes. Als mitjans de comunicació els encanta seduir amb això els ciutadans. La veritat és que va molt bé per a titulars de premsa (S'ha trobat la baula perduda) o per titular una pel·lícula d'aventures (A la recerca de la baula perduda). No obstant, la ciència no utilitza el terme, potser perquè no pot descartar que entre dues espècies diferents n'hi càpiga encara una altra. Ho hem viscut fa poques setmanes quan es va divulgar que investigadors de l'ICP (Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont) havien trobat un petit hominoide que va viure fa més d'11 milions d'anys en el que es creu que és l'arrel de l'arbre de la carrera cap a la humanitat. Li van posar el nom de Laia (batejar afectuosament holotips sí que és, curiosament, un costum de paleoantropòlegs) i una gran part de la premsa la va vendre com la (una) baula perduda.

L'arbre es va completant i arribarà el dia en què coneixerem bé la nostra història, d'on venim i per on hem arribat fins on ara estem. Filòsofs i científics fa segles que es fan la pregunta: ¿què és la humanitat? La paleontologia és una disciplina que pot ajudar molt a trobar-hi una bona resposta o a millorar la pregunta. En la nomenclatura de Lineus l'ésser humà és de l'espècie Homo sapiens, del gènere Homo, de la subfamília dels hominins, de la família dels homínids i de la superfamília dels hominoides. Per tot plegat, la pregunta és una mica més complexa. En efecte, abans de preguntar-nos sobre què és la humanitat, potser ens hem de preguntar per l'homitat, per l'homininitat, per l'hominidat o per l'hominoitat. Uf, uf (per no parlar de tribu i subtribu, que encara se solen distingir entre els conceptes de subfamília i gènere). ¿Què és un ésser humà?

Als anys 70 hi havia un fort consens general que l'eina (la seva fabricació i el seu ús) marcava la presumpta línia vermella que separa l'ésser humà de qualsevol altre animal. La definició comunament acceptada era de Kenneth P. Oakley i es va publicar en un llibre de l'any 1949 titulat ni més ni menys que Man, the tool-maker (Home, el faedor d'estris): «L'humà es defineix com l'animal capaç de fabricar eines».

Però el 1958, Jane Goodall havia viatjat a Kenya amb una idea molt clara: als seus 24 anys volia submergir-se en la naturalesa de l'Àfrica per estudiar i escriure sobre la seva fauna salvatge. Allà va conèixer el gran paleoantropòleg Louis Leakey, pioner d'una autèntica saga de prehistoriadors, antropòlegs i conservacionistes apassionats per rastrejar els orígens de la humanitat. Als Leakey (Louis i Mary) són deguts molts descobriments històrics en paleoantropologia; per exemple, l'Homo habilis, l'inventor (se suposava llavors) ni més ni menys que del concepte eina, l'extrapolació exosomàtica de la mà, el regal de l'evolució que ens permet passar de la teoria a la pràctica. A Mary Leakey li devem el descobriment del bipedisme de l'Australopithecus aferensis amb les celebèrrimes empremtes de Laetoli a Tanzània. I el segon fill de tots dos, Richard Leakey, també arqueòleg i paleontòleg, va ser a més a més un pioner decisiu de la conservació de la naturalesa a l'Àfrica. En aquesta atmosfera, en aquell moment i en aquell lloc, s'entén perfectament l'encàrrec que va fer Louis Leakey a Jane Goodall: «¿Per què no vas a Gombe, a Tanzània, i estudies el comportament dels ximpanzés salvatges?».

Jane, com a bona naturalista, es va passar mesos al bosc observant aquests grans simis. Però un dia es va quedar atònita amb el que estava passant al davant dels seus ulls: un individu adult de ximpanzé s'havia fabricat un palet tallant-ne exquisidament les branquetes perpendiculars i totes les fulles. A continuació va introduir l'eina pel forat d'un termiter i, quan va estar ple d'insectes, va fer lliscar la cullera que s'havia acabat d'inventar per la boca per menjar-se el botí aconseguit. Jane Goodall acabava de ser testimoni de com un animal es fabricava un estri per, tot seguit, utilitzar-lo segons dues funcions ben diferents. La reacció de Louis Leakey davant el que li estava explicant la jove Jane Goodall es pot trobar en els annals de l'anecdotari de la història de la ciència: «Jane, haurem de canviar la definició d'ésser humà».

El treball de Jane Goodall, Premi Internacional Catalunya en la seva 27 edició, va acabar d'una revolada amb la veritat científica vigent. El dilema era canviar la definició d'humà o passar a considerar els ximpanzés com a humans. Un dels científics més universals de la Universitat de Barcelona, Jordi Sabater Pi, va arribar a la mateixa conclusió de manera independent observant els ximpanzés a l'Àfrica Equatorial. El seu llegat està a la Universitat de Barcelona.

Jorge Wagensberg, ¿Què és la humanitat?, El periodico.cat 14/11/2014

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?