Tornem a l'escola.

El Roto

Aviat veurem a les notícies nens i nenes arrossegant motxilles massa grosses. Les bates ben planxades, encara. Les llibretes per estrenar. Els bons propòsits. L’olor de llibres nous i de roba neta.

El curs torna a començar. Però la il·lusió amb què he viscut aquest moment fins no fa gaires anys ara no la tinc. No la tinc per mi, per les classes que aviat començaré a la universitat, ni la tinc pels meus fills, que encara estan a primària. Aquestes línies són una confessió que m’avergonyeix però que per això mateix no vull amagar, sinó intentar pensar en veu alta.

Tots ho sabem: alguna cosa important i inquietant està passant als centres educatius. Les escoles, instituts i universitats s’han convertit en una convenció que no respon a la seva raó de ser. La necessitat vital que ens hi porta, que és la d’aprendre col·lectivament a conviure, a través de l’adquisició d’habilitats i coneixements, s’hi troba defraudada per un ús del temps i de l’espai compartit que semblen no portar enlloc. Aquest sentiment obre la porta a tota mena d’atacs malintencionats a l’escola i, encara més clarament, al sistema d’ensenyament públic. I sembla no oferir altra sortida que la resposta individual al problema.

Aquest estiu, per a sorpresa meva, m’he trobat en més d’una conversa on es plantejava el homeschooling, que vol dir deixar de portar els fills a l’escola per educar-los a casa. És una possibilitat que sempre ha existit, normalment vinculada a formes alternatives de vida. Actualment comença a ser una opció que es plantegen famílies que viuen “dins del sistema” i sense cap intenció de sortir-ne, ben al contrari. La meva posició, davant d’aquesta possibilitat, és clara: tot i compartir el diagnòstic, em sembla una resposta classista que no resol el problema. Només poden educar a casa els seus fills els que tenen els recursos, com a mínim culturals, per fer-ho. Antigament, les classes altes també s’educaven a casa.

Amb aquesta inquietud al cos, aquest estiu he fet, finalment, una lectura de la qual feia temps que em protegia: La societat desescolaritzada, d’Ivan Illich. És un llibre del 1971 que ha tingut molta repercussió arreu del món. Planteja una idea clau per reprendre avui: educació per a tothom vol dir educació per part de tothom. I proposa una imatge molt bonica: de l’embut a la trama, de l’escola com un sistema on s’entra i d’on se surt, a la societat com un entramat d’aprenentatges, on l’escola estaria en relació oberta amb un continu de situacions i de relacions de les quals s’aprèn. Arriba el setembre però Illich ens invita a no entrar capcots, de nou, a l’embut: fem trama, obrim les aules en lloc de buidar-les i reapropiem-nos, junts, dels nostres aprenentatges.

Marina Garcés, Comença el curs, Ara 06/09/2015

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació