La síndrome de Klüver-Bucy (l´'últim cas d'Oliver Sacks).



El 2006 em va venir a veure Walter B., home extravertit i simpàtic de 49 anys. Quan era adolescent, després de lesionar-se el cap, havia patit brots epilèptics, que, al principi, eren atacs de déjà vu que podien produir-se diverses dotzenes de vegades en un dia. En ocasions sentia música que ningú més sentia. No tenia ni idea del que li passava i, per por del ridícul o alguna cosa pitjor, va guardar en secret les seves estranyes experiències.

Per fi, va consultar un metge, que li va donar un diagnòstic d'epilèpsia del lòbul temporal i li va receptar un seguit de fàrmacs. Però els atacs es van fer més freqüents. Després de deu anys de provar diferents medicaments, el Walter va consultar amb un altre neuròleg, un expert en el tractament de l'epilèpsia intractable, que va suggerir un enfocament més radical: cirurgia per extreure el centre de les convulsions al lòbul temporal dret. L'operació va ajudar una mica, però uns anys més tard, va necessitar una segona intervenció, més extensa. Aquesta segona cirurgia, unida a la medicació, va controlar millor les convulsions, però gairebé immediatament va començar a tenir efectes secundaris.

El Walter, que abans menjava amb moderació, va començar a tenir una gana desmesurada. “Va començar a guanyar pes”, em va dir després la seva dona. “S'aixecava a mitja nit i es menjava tot un paquet de galetes, o un formatge sencer amb un paquet de galetes salades”. “Menjava tot el que veia”, va dir el Walter. A més es va tornar molt irritable: “Em passava hores malparlant de coses absurdes a casa. Una vegada, quan tornava amb cotxe des de la feina, un conductor se'm va tirar al damunt en una incorporació, així que vaig accelerar i no el vaig deixar passar. El vaig engegar a la merda amb el dit, vaig començar a cridar-li i vaig llançar una tassa de metall contra el seu cotxe. Ell va trucar des del mòbil a la policia, que em va parar i em va posar una multa”. L'atenció del Walter era total o inexistent. “Em distreia amb tanta facilitat”, em va dir, “que no podia començar ni acabar res”. Però al mateix temps solia quedar-se “encallat” en diverses activitats: per exemple, vuit o nou hores tocant el piano.

Encara més inquietant va ser que va desenvolupar un apetit sexual insaciable. “Volia fer l'amor tot el dia”, va dir la seva dona. Va passar de ser un marit afectuós i comprensiu a ser rutinari. No recordava el que era tenir intimitat. Després de l'operació tenia ganes de fer sexe constantment, almenys cinc o sis vegades al dia. I res de preliminars. Només volia acabar d'una vegada.

Només hi havia uns breus moments en els quals se sentia satisfet, i, al cap de pocs segons de l'orgasme, volia tornar a començar, una vegada i una altra. Quan la seva dona li va dir que estava esgotada, el Walter va buscar altres sortides. Fins llavors sempre havia estat un marit devot i entregat, però llavors el seu desig sexual, la seva ànsia, van fer que s'oblidés de la relació monògama i heterosexual que havia tingut amb la seva dona.

Per ell era moralment inconcebible forçar sexualment ningú i va pensar que la pornografia a Internet era la solució menys nociva; podia ajudar-lo a alliberar la tensió i produir-li satisfacció, encara que fos només a través de fantasies. Passava hores masturbant-se a l'ordinador mentre la seva dona dormia.

Després de començar a veure pornografia d'adults, diverses webs el van convidar a comprar i descarregar-se pornografia infantil, i així ho va fer. També li va entrar curiositat per altres formes d'estímul sexual; amb homes, amb animals, amb obsessions sexuals. Alarmat i escandalitzat per aquestes noves necessitats, tan allunyades de la seva naturalesa sexual anterior, el Walter va començar a mantenir una lluita terrible per controlar-se a si mateix. Va continuar anant a treballar i tenint vida social. En aquells moments podia mantenir en secret els seus impulsos, però de nit, tot sol, cedia als seus desitjos. Envaït per una profunda vergonya, no va explicar a ningú la seva situació i va mantenir una doble vida durant més de nou anys.

Llavors va passar una cosa inevitable: uns agents federals van aparèixer a casa seva a detenir-lo per possessió de pornografia infantil. Va ser aterridor, però al mateix temps, un alleujament, perquè ja no havia d'amagar-se ni dissimular; per a ell va ser “sortir de les ombres”. El seu secret va quedar al descobert, a la vista de la seva dona i els seus fills, i dels seus metges, que immediatament li van receptar una combinació de fàrmacs que van disminuir –pràcticament van eliminar– els seus impulsos sexuals, fins al punt que va passar d'una libido insaciable a una libido gairebé inexistent. Segons la seva dona, ràpidament “va tornar a ser afectuós i comprensiu”. Va ser, va dir, com si “haguessin desconnectat un interruptor que estava espatllat”, en el qual no hi havia una posició intermèdia entre “apagat” i “encès”.

Durant el període entre la seva detenció i el judici vaig veure diverses vegades el Walter, i em va dir que tenia por, sobretot de les reaccions dels seus amics, els seus col·legues, els seus veïns. No obstant això, mai va pensar que un tribunal podria considerar que havia comès un delicte, tenint en compte la seva condició neurològica.

El Walter s'equivocava. Quinze mesos després de ser arrestat, el seu cas va arribar davant el jutge i el van processar per haver-se descarregat pornografia infantil. El fiscal va insistir que la seva suposada malaltia neurològica no tenia rellevància, que era una excusa. El Walter, va afirmar, havia estat sempre un pervertit, una amenaça per a la població, i havia de complir la pena màxima prevista, 20 anys de presó.

El neuròleg que havia suggerit l'operació del lòbul temporal i havia tractat el Walter durant gairebé 20 anys va atestar com a expert, i jo vaig enviar a la jutgessa una carta en la qual explicava els efectes de la intervenció al cervell. Tots dos vam dir que la malaltia del Walter era poc freqüent però coneguda –la síndrome de Klüver-Bucy– que es manifesta com una ànsia insaciable de menjar i mantenir relacions sexuals, en ocasions acompanyada d'irritabilitat i distracció, tot per motius purament fisiològics.

Les reaccions extremes que mostrava el Walter eren típiques de danys en el sistema central de control; poden passar, per exemple, en pacients de Parkinson tractats amb levodopa. Els sistemes normals de control tenen un terme mitjà i reaccionen de forma modulada, però els del Walter estaven sempre en posició d'“endavant”; no tenia sensació d'haver consumat, només el desig de cada vegada més. Quan els metges es van adonar del problema, la medicació va controlar aquelles ànsies, però a costa d'una mena de castració química.

Al judici, el seu neuròleg va subratllar que el Walter ja no sentia els impulsos sexuals, i que en realitat mai havia tocat ningú que no fos la seva dona. A la meva carta al tribunal, vaig escriure:

“El senyor B. és un home molt intel·ligent, molt sensible i amb una veritable delicadesa moral, que en un període donat va actuar en contra de la seva naturalesa sota els estímuls d'un impuls fisiològic irresistible... És totalment monògam... No hi ha res en els seus antecedents ni la seva mentalitat actual que faci pensar que és un pedòfil. No constitueix un risc per als menors ni per a cap altra persona”.

Al final, la jutgessa es va mostrar d'acord amb el fet que no es podia considerar el Walter responsable de tenir la síndrome de Klüver-Bucy. Però sí que era culpable, va dir, de no haver informat més ràpid del problema els seus metges i de mantenir durant anys un comportament que, en sostenir una indústria criminal, era nociu per a d'altres persones. “El seu delicte té víctimes”, va subratllar.

El va condemnar a 26 mesos de presó, seguits de 25 mesos d'arrest domiciliari i cinc anys més subjecte a supervisió. El Walter va acceptar la sentència amb una equanimitat notable. Va aconseguir sobreviure a la vida a la presó amb relativament poques repercussions i va aprofitar bé el temps: va crear un grup musical amb altres presos, va llegir tant com va poder i va escriure llargues cartes (a mi m'escrivia amb freqüència sobre llibres de neurociència).

Les seves convulsions i la seva síndrome de Klüver-Bucy van seguir sota control gràcies als fàrmacs, i la seva dona li va donar suport durant els anys que va passar a la presó i sota arrest domiciliari. Ara que està en llibertat, han reprès en gran part les seves vides anteriors.

Quan el vaig veure fa poc, era evident que estava gaudint de la vida, alleujat de no haver d'amagar més secrets. Irradiava una pau que mai havia observat en ell.

“Em trobo veritablement bé”, va dir.

Oliver Sacks, L'últim cas del doctor Oliver Sacks, El País 06/09/2015

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?