Com superar la xifra màgica dels 150 (Yuval Noah Harari).



Els humans, igual que els ximpanzés, tenen instints socials que van permetre als nostres avantpassats crear relacions,  jerarquies,  caçar i lluitar junts. No obstant això, igual que els instints dels ximpanzés, els dels homes s’adaptaven només als grups petits i íntims. Quan el grup creixia massa, l’ordre social es desestabilitzava i el grup s’escindia.

La major part de la gent no pot conèixer íntimament més de cent cinquanta individus ni xafardejar de manera efectiva sobre més de cent cinquanta éssers humans.

Encara avui en dia, hi ha un llindar crític en la capacitat organitzativa dels humans situat més o menys en aquesta xifra màgica. Per sota d’aquest llindar, les comunitats, les empreses, les xarxes socials i les unitats militars es poden mantenir, gràcies al coneixement íntim i el xafardeig. No hi ha necessitat de crear categories, càrrecs ni estatus.

Un cop superat el llindar dels cent cinquanta individus, però, les coses ja no poden funcionar d’aquesta manera. No pots dirigir una divisió amb milers de soldats de la mateixa manera que dirigeixes un escamot. Quan una empresa familiar que funciona creix i contracta més personal normalment s’enfronta a una crisi. Si no es reinventa, se’n va a l’aigua.   

El secret va ser l’aparició de la ficció. Un nombre gran de desconeguts ¿Com s’ho va fer l’Homo sapiens per travessar aquest llindar crític i acabar fundant ciutats de desenes de milers d’habitants i imperis que governaven centenar de milions de persones? El secret va ser l'aparició de la ficció. Un nombre gran de desconeguts pot cooperar amb èxit si creu en uns mites comuns.

Qualsevol cooperació humana a gran escala –tant si parlem d’un estat modern com d’una església medieval, una ciutat antiga o una tribu primitiva- està fonamentada en mites comuns que només existeixen en l’imaginari col·lectiu de la gent. Les esglésies es fonamenten en mites religiosos compartits. (...) Els estats es fonamenten en mites nacionals compartits. Dos serbis que no es coneixen de res poden arriscar la vida per salvar-se mútuament perquè tots dos creuen en l’existència de la nació sèrbia, la terra sèrbia i la bandera sèrbia. Els sistemes jurídics es basen en mites legals compartits. Tanmateix, cap d’aquestes coses existeix més enllà de les històries que les persones s’inventen i s’expliquen mútuament. A l’univers o hi ha déus, ni nacions, ni empreses, ni diners,ni drets humans, ni lleis, ni justícia més enllà de l’imaginari compartit dels éssers humans. (pàgs. 48-50)


Yuval Noah Harari, Sàpiens. Una breu història de la humanitat, Edicions 62, Barna 2014, segona edició.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?