Experiments socials a la xarxa.

En les edicions electròniques de molts diaris hi trobem els mateixos continguts. Es tracta sovint de vídeos en els quals es mostren coses sorprenents que criden l’atenció al lector despistat, el qual acaba atrapat en els esquers amb què els publicistes alimenten els nostres més baixos instints. A les pàgines web dels diaris esportius hi ha noies lleugeres de roba i als periòdics suposadament seriosos s’hi troben notícies de poca volada amb connotacions sexuals. Obrim una pàgina web per informar-nos i de sobte i sense adonar-nos-en ens trobem visitant pàgines sobre safareig social. Gairebé sense excepcions els mitjans de comunicació han cedit a una berlusconització dels seus continguts en xarxa. Semblen viure més pendents del nombre de visites que els permeten apujar preus als anunciants que de la qualitat i integritat de la seva capçalera.

Tot passejant per entre la morralla de vídeos i estupideses diverses, s’hi troben versions renovades dels antics programes de càmera oculta. Darrerament s’ha fet famós el vídeo d’una noia que rep floretes d’una colla d’homes en el seu passeig pels carrers de Nova York. Aquest tipus de vídeos es presenten com a experiments per posar de manifest en quina mena de societat vivim. El seu objectiu és evidenciar el masclisme de molts comportaments socials.

En altres ocasions, es tracta de filmacions en les quals actors escenifiquen agressions en públic amb la finalitat de veure si els vianants reaccionen o continuen passejant com si res. Normalment, al final dels vídeos se’ns comunica que han sigut poquíssimes les persones que s’han aturat a ajudar a l’agredit mentre la resta observaven la barbàrie aliena en una actitud de perfecta tolerància, tot fent com si res.

Alguns estudis d’ètica, gairebé sempre anglosaxons, també treballen amb experiments mentals. A partir d’un exemple imaginat, ens pregunten com reaccionaríem davant d’una situació en la qual hem de prendre decisions tràgiques, és a dir, hem de causar un mal per evitar-ne un altre o ens hem de sacrificar per promoure un bé.

Amb aquests experiments es vol demostrar el funcionament de la societat, els límits de la tolerància, la presència de codis ètics en el nostre capteniment. La conclusió sol ser que el nostre comportament ètic no només inclou determinats principis més o menys innegociables, sinó també càlculs d’utilitat en el nostre curs d’acció.

Mirem aquestes filmacions i participem directament o indirectament dels experiments mentals amb la curiositat morbosa de qui se sap mer observador o especulador. La virtualitat de les imatges ens permet complaure’ns en les bestieses alienes i de retruc sentir-nos més bones persones, perquè nosaltres no ho faríem mai, això. L’ètica és reconfortant quan no cal exercir-la, quan podem simplement afirmar-la des de la impecabilitat de qui no ha trencat mai cap plat.

Elogiem la nostra societat perquè és tolerant. La diversitat social ens empeny a no ficar-nos en els afers aliens. Quan reivindiquem la tolerància, el que fem és reconèixer que allò que succeeix a casa del veí no ens concerneix. Els nostres conciutadans i nosaltres mateixos som perfectament lliures de fer el que vulguem sempre que no destorbem ningú. Ens mostrem tolerants amb les atrocitats dels altres perquè no volem que s’immisceixin en els nostres afers.

Però la tolerància té un caràcter repressiu, com va escriure Herbert Marcuse, un autor bastant oblidat. Un home troba un pèl a la sopa del restaurant i exclama “És intolerable!”. Els nens criden a la classe i la mestra crida encara més fort “És intolerable!”, la qual cosa provoca la hilaritat de la canalla, poc acostumada que algú els assenyali els límits de la tolerància.

El cert és que no tot és tolerable. De fet, el progrés moral consisteix a incrementar les coses que considerem intolerables, no a ser cada cop més tolerants. El problema, però, és que encara que aquest progrés sigui indubtable, ens hem fet tan escrupolosos que no gosem d’afirmar-lo. El relativisme cultural dels antropòlegs, unit a la mala consciència colonialista, han fet de nosaltres ciutadans tolerants. Tolerants amb la degradació social. Tolerants amb la nostra pròpia desídia. Tolerants amb el mal i amb els bàrbars.

Els experiments socials que contemplem en les hores perdudes davant l’ordinador formen part de la societat de l’espectacle perquè escenifiquen la barbàrie i ens refermen en la nostra impecabilitat moral. Mirem amb estupor com és de bèstia la gent i fem declaracions de pies intencions per al futur. Nosaltres no som així, pensem. I així enganyem la nostra consciència com enganyem la gana quan roseguem un tros de pa poca estona per sopar.

 

Daniel Gamper, Les mans brutes de la  tolerància, Ara, 13/11/2014