La ceguesa a l'atzar del Sistema 1 de pensar.


Entre els molts biaixos que Kahneman esmenta (Pensar rápido, pensar despacio) (l’efecte halo, l’ancoratge i ajust, la disponibilitat, la representativitat, l’aversió a les pèrdues), em centraré aquí en un concret: la ceguesa davant l’atzar i algunes de les seves conseqüències. Suposem que es fa un estudi estadístic en els 3.141 comtats d’Estats Units sobre la incidència del càncer renal i es descobreix que és més baixa en el comtats petits, rurals. “Vés!”, penses, “aquí tenim la prova clara que la vida en el camp és més bona per a la salut”. Però succeeix que en aquest mateix estudi es descobreix que la incidència de càncer renal és també més alta en els comtats rurals i petits. “Vés!”, penses, “això és a causa de les deficiències de l’assistència mèdica en les zones rurals i a l’excés de greixos, alcohol i tabac a la dieta”.

Sembla que d’aquesta forma ad hoc  es pot explicar tot, que hi hagi més i també menys incidència del càncer renal en les zones rurals que en les urbanes. La pregunta interessant és: hi ha en absolut alguna cosa que s’ha d’explicar en tot això? (...)

El Sistema 1 del pensar tendeix espontàniament a discernir pautes o patrons causals en tot allò que se li presenta i és reticent a admetre l’atzar. Posem l’exemple següent: neixen consecutivament 6 nadons en un hospital. Si representem el sexe masculí per M i el sexe femení per F, ¿quina d’aquestes  seqüències de naixement és la més probable?

MMMFFF

FFFFFF

MFMMFM

La nostra intuïció ens diu que la seqüència més probable és la tercera perquè sembla la més aleatòria. Les altres dues semblen respondre a un patró causal clarament discernible i no les veiem com a aleatòries. Però resulta que no, que les tres són igualment probables. Ja que els successos són independents (que un nadó naixi nen no influeix en el sexe del nadó que naixi a continuació), i la probabilitat que un nadó sigui nen o nena és (aproximadament) la mateixa, qualsevol possible successió de sis naixements és igual de probable que qualsevol altra. Un cop ens ho expliquen ho entenem, però no per això el nostre Sistema 1 deixa de cridar-nos a l’ oïda que no, que la tercera seqüència és la més probable i que les altres són seqüències causals, no aleatòries.

Davant d’aquesta predisposició intuïtiva a substituir l’atzar per la causalitat, Kahneman es mostra implacable: “Les explicacions causals d’esdeveniments aleatoris són inevitablement falses".

Juan Antonio Rivera, Menos que racionales, Claves de razón práctica, noviembre/diciembre 2013, nº 231

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?