Escola d'ignorància o escola d'ignorants.

 

Fa poc més de quatre anys, quan vaig entrar a la universitat, tenia la sensació de saber-ho tot, i en surto amb la certesa de no saber més aviat res. Ni que sigui per això, per molt paradoxal que sembli, ha valgut la pena. No surto de la facultat amb uns coneixements extraordinaris, ni tan sols amb una base sòlida que em permeti desenvolupar-me professionalment, sinó que en surto (amb un títol massificat i de valor relatiu) amb la sensació de ser més ignorant que quan hi vaig entrar i amb la convicció que el que en surt sense ser conscient de la seva ignorància no ha après gairebé res.

Podria criticar el sistema universitari, als alumnes ens encanta fer-ho, i parlar d'ignorants inconscients en lloc d'ignorància assumida. De fet, no podríem esperar cap altra cosa amb un sistema que crea estudiants autòmats, professionals de la memorització, entusiastes de treballs superficials inútils, i una quantitat important de professors experts a llegir cada any la mateixa presentació projectada en una pantalla.

Acabo la universitat en plena polèmica al voltant de la reforma educativa, i sense entendre per què posats a obrir el debat gairebé no he sentit parlar de la injustícia que suposa que tothom, independentment de la seva renda, d'entrada pagui el mateix. Acabo la universitat sense entendre per què entrar-hi és tan fàcil (la selectivitat és una broma) i per què continuar-hi requereix una dedicació asfixiant.

Enrere deixo un sistema que no et permet treballar, i cada dia amb menys beques, que t'esclavitza entre quatre parets sense la possibilitat de dedicar hores i hores a consumir cultura, a explorar, a practicar el que t'expliquen, motiu pel qual a ningú li hauria d'estranyar que el que hauria de ser una necessària escola d'ignorància acabi transformant-se en una prescindible escola d'ignorants.

Nacho Corredor, Una escola d'ignorància, el periodico.cat, 02/07/2013

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació