Parlar filosòficament del temps.


Preguntar-nos què és el temps fa temps que ho fem. Infinitat de respostes han intentat donar els humans a aquesta qüestió, ja sigui a través dels mites, de la filosofia, de la teologia o bé des de la física. Apareix ja la qüestió del temps en els filòsofs presocràtics (s.VI-V aC); Heràclit i l’esdevenir infinit, Parmènides i l’eternitat de l’ésser. Ambdós són uns dels primers referents sobre el temps en la història de la filosofia.

També Plató ( 427aC-347aC) en l’obra del Timeu fa una profunda reflexió sobre aquest tema: ‘Imatge mòbil de l’eternitat’. Per al filòsof, és el Demiürg el que organitzà l’ordre, el cosmos, a partir del caos. Caos d’una matèria preexistent i eterna. Però aquesta ordenació comporta implícitament el temps. Un temps que és la mesura del moviment en ordre. Així, el concepte d’etern és previ al temps i és allò que roman sempre en la seva identitat sense cap canvi, i el concepte de temps és el que existeix en el canvi constant. L’eternitat és per a Plató el fonament de la temporalitat.

Un altre filòsof que es va aturar a tractar el temps fou H. Bergson (1859-1941). Partint dels estats psíquics, Bergson critica el concepte de temps positivista perquè considera que en fa una reducció a una forma d’espai, ja que des del positivisme es consideren els estats de consciència com si fossin fets externs, quantificant-los i ordenant-los en una successió com si ordenéssim objectes en un espai. Enfront a aquesta visió, Bergson aposta pel caràcter qualitatiu dels fenòmens psíquics. Cada qualitat és irrepetible, irreversible i no ordenable, i aquests estats es fonen en un fluir amb una continuïtat inseparable.

Partint d’aquesta idea, Bergson diferencia el ‘temps espacialitzat’, temps que contempla la física i la ciència i que l’autor considera falsificat i el ‘temps autèntic’, temps que considera com la duració de la vida interior de la consciència.

El temps del sentit comú, aquell que mesurem amb agulles de rellotge, és només una forma d’espai, un temps que no posseeix cap qualitat que la consciència reconeix en la seva duració real. Aquest temps de la ciència i del sentit comú és sempre homogeni, mentre que el temps autèntic és heterogeni, és duració.

Des d’aquesta anàlisi es desprenen dues concepcions del món; l’una (la del temps ‘espacialitzat’), que tendeix a considerar tot el real com quelcom estàtic, fix, que deté el moviment, i que condueix a concepcions deterministes i com a conseqüència última a la negació de llibertat; l’altra, la de l’‘autèntic’ temps, defensaria la posició contrària, superant el determinisme.

Per acabar, i més enllà d’un possible llistat de pensadors que han elaborat tesis sobre la realitat o no del temps i/o la modalitat del temps, ens podríem plantejar, si s’accepta el fluir del temps, si aquest evoluciona linealment, cíclicament o bé d’una forma més complexa. El caràcter lineal o direccional del temps és una concepció relativament recent si tenim en compte que antigament predominava una visió cíclica (a partir de l’observació dels canvis periòdics en els fenòmens de la natura). Si acceptem la direccionalitat del temps podem entendre el concepte de progrés i evolució, si per contra, defensem el cíclic, podem parlar de regeneració o retorn.

Mercè Garcia Farreras, Temps d'un altre temps...'Temps fugit'?, el Pou de la Gallina. cat, 22/04/2013

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació