La filosofia i els fars antiboira.

L'altre dia Manuel Cruz, col·lega d'aquestes pàgines i filòsof brillant, va tenir la gentilesa de convidar-me a mi i a Victoria Camps i Fina Birulés a un col·loqui al voltant del tema Filosofia i amistat. Manuel Cruz és una d'aquelles persones que crea atmosferes fèrtils allà on va. Per les nostres respectives biografies em vaig adonar que havíem estudiat els mateixos cursos de Filosofia Pura a la Universitat de Barcelona sota les paraules sempre suggerents dels professors Emilio Lledó, Jacobo Muñoz, Pedro Cerezo o José Manuel Bermudo. La vida acadèmica d'aquells anys ens va impedir conèixer-nos. Mentre jo em dedicava infructuosament a la revolució de paper i de banderes roges, Manuel Cruz excel·lia en l'estudi de la ciència i de tot allò que, per ser humà, no li havia de ser estrany. Avui, anys després, compartia estrada en homenatge al company avantatjat del saber i a l'amic que algun dia serà, perquè per a l'amistat sempre ens queda temps si hi ha ganes de cultivar-la.

La vocació per la saviesa és un sentiment íntim. Ja ningú creu que la saviesa pot ser apresa. En tot cas, la recerca de la raó i els matisos de tot allò que ens passa no és res més que un entrenament permanent. Avui existeixen massa trampes que ens porten a ser escèptics de tot i de tothom. Vivim en una cultura inflacionària en què se'ns fa difícil separar el gra de la palla. Sabem que l'acte de pensar és el més semblant a un vici solitari. El pensament ja no és únicament el resultat de l'esforç, perquè potser tots estem una mica fatigats. Més val comprendre que creure. I així com la credulitat dogmàtica ha deixat de servir-nos, la simple comprensió exigeix tenir la mirada neta, les paraules justes i una noble voluntat de filaberquí per arribar al fons de les coses. El filòsof contemporani ha de ser avui el far antiboira d'un paisatge sense contorns fixos que solament es pot recórrer per carreteres secundàries.

Expliquen que a les poques llibreries que ens queden s'assisteix a una petita eclosió dels llibres d'assaig i, més en concret, de la filosofia seriosa. És cert que en els últims anys han aparegut nombrosos títols en la frontera dels llibres d'autoajuda que ens obren les portes de la felicitat espiritual de la mateixa manera que els llibres de dietes prometen una saludable millora del cos. Però la filosofia noble havia desaparegut últimament de les prestatgeries. Algunes vegades a causa de l'abstrús llenguatge utilitzat pels seus autors. En altres ocasions per una acomodatícia tendència lectora a la ficció, pròpia de les societats opulentes i avorrides. Ha estat amb la incertesa de la crisi quan ha florit el debat imprès de les idees. En dècades anteriors, el filòsof estava necessitat de la lletra impresa perquè li servís de mirall davant de la societat. Però ara el mirall ja no és el de la madrastra de la Blancaneu, que li recordava en tot moment que ell era el més elegant i el més savi del regne. La impremta va servir per contrastar-se i ara, ves per on, aquella mateixa impremta l'ha acabat devorant. Els grans titulars de premsa pesen més que tot un corpus teòric. I els 140 caràcters del Twitter d'un illetrat valen tant com els milers d'hores necessàries per experimentar l'amor per la saviesa.

I malgrat això, la filosofia reneix. Ja no es tracta d'una filosofia basada en els grans ideals sinó en la mera explicació de les coses que no comprenem. Els ideals ens van portar als ismes en una època en què els polítics es veien temptats per la filosofia. D'aquí van venir alguns totalitarismes que més val oblidar.

Avui, en canvi, la filosofia ja no dicta el que s'ha de pensar, sinó que ens llança un salvavides per sobreviure. Alguns consideren que els filòsofs d'avui no fan res més que engiponar idees de temporada, però en realitat estan defensant-nos d'una perplexitat castradora en què l'ésser humà ja no sap què fer amb si mateix i encara menys quant de temps haurà d'esperar per recuperar un alè d'esperança. Ens ajuden a comprendre sense la necessitat de resignar-nos a creure.

Aquella efímera filosofia vulgata -o com en diu Javier Gomá, «filosofia mundana»- és avui una pràctica necessària per a la comprensió d'un món que està passant per un conjunt de fets la majoria de vegades incomprensibles. Fins ara estàvem convençuts que per ser un bon filòsof era necessari morir, perquè solament els morts són capaços de proporcionar la credibilitat del que és inabastable. Però el filòsof mundà ens és avui més necessari que mai. Si viu ell, viurem tots. Potser no sap cap on s'ha d'anar, però sens dubte ens adverteix de cap on no hauríem d'anar mai. Que ja és molt.

Joan Barril, Elogi de la filosofia mundana, el periódico.cat, 25/02/2013