Eugenio Trías: "el vertígen com a origen de la filosofia".

Als anys setanta hi havia tres corrents filosòfics que dominaven el pensament universitari català: el marxisme, la filosofia analítica i els pensadors coneguts com “lúdics” (també hi havia tomistes, però es tracta de parlar dels que tenien un cert interès). Els lúdics eren gent que llegien Nietzsche i Foucault però que, i per damunt de tot, evitaven tot tipus d’escolàstica i que van contribuir a obrir les portes del pensar a tots els corrents. Potser els dos més potents eren Xavier Rubert de Ventós i Eugenio Trías. Tots dos van acabar sent catedràtics d’estètica a l’Escola d’Arquitectura, en el cas de Rubert amb un parèntesi per anar a la política directa. Trías, en canvi, es va mantenir fidel a la càtedra i a la creació filosòfica. Amb tot, hi ha un segon Trías, tan conegut com el que conreava la metafísica: el Trías ciutadà i català que va ser militant del PSUC; el participant del projecte fracassat de Pacte Cultural a l’època del conseller Joan Rigol; el crític fins a l’acció amb la primera guerra de l’Iraq; el coredactor dels manifestos de Babel contra el nacionalisme casolà; el defensor d’una Catalunya i una Espanya de les ciutats que superés el projecte neocarlí (deia ell) que domina els nacionalismes autonòmics. I tot això, des de la filosofia.

Eugenio Trías

Eugenio Trías tenia una visió de la política quasi teològica, explica Josep Ramoneda. Eren amics, la qual cosa no sempre evitava la dissidència. De fet, Trías era de tarannà discutidor, de molt fort esperit crític, amb bonhomia i serenitat, però amb fermesa. “Trías pensava la política com la filosofia, des dels conceptes amb majúscula: l’Estat, la Nació, el Sistema, pensava el poder des de les seves formes divinitzades”, segueix Ramoneda.

Hi ha dos moments en els quals això es fa palès de manera molt clara: el Pacte Cultural defensat per un grup d’intel·lectuals al principi dels vuitanta i la primera guerra de l’Iraq.

Trías, que mai no va ser nacionalista (ni català ni espanyol), es va abocar a defensar amb fermesa el Pacte Cultural. Es tractava de superar el clientelisme de les administracions, de manera que cada una (estatal, autonòmica i municipal) deixés de donar suport exclusivament a les seves institucions culturals per treballar conjuntament en un projecte global. Va ser un fracàs que va acabar amb la dimissió de Joan Rigol com a conseller de Cultura, el desembre de 1985. Manuel Vázquez Montalbán, que formava part del consell assessor del Pacte, ho va explicar així: “El pujolisme es treu del damunt el que creu un anticòs (...); més excursionisme al poder”.

Ferran Mascarell, conseller de Cultura i llavors activista cultural des de les files de l’esquerra, creu que Trías i Rigol van perdre la batalla però van guanyar la guerra, i que les seves propostes d’equipaments s’han acabat consolidant: “Va fracassar formalment, però va vèncer en termes pràctics”. No és tan optimista la interpretació que en fa Josep Ramoneda, que creu que la diversitat política agrupada entorn del pacte cultural (partits i institucions) va posar nerviosos Jordi Pujol i Miquel Roca, que van fer servir Josep Gomis, exprocurador a les Corts i després militant de Convergència, per dinamitar-lo.

Trías no sentia cap tipus d’afecte per la visió pujolista del país i de la política. El 1987, Jordi Pujol li adreça una carta en què, molest pel que considera animadversió cap a ell per part del filòsof, li pregunta si l’ha ofès en alguna cosa. Hauria pogut trobar la resposta en dos llibres del mateix Eugenio Trías: El pensament de Joan Maragall i La Catalunya ciutat. També en un article aparegut a El País el 4 de febrer d’aquell mateix any, on definia el pensament de Convergència com “costumista i neorural, és a dir, neocarlí”, tot afegint que tenia “la seva encarnació mística en la figura de Jordi Pujol”. No era una enemistat personalitzada, era política i filosòfica. El nacionalisme convergent era la petitesa oposada a les grans nocions filosòfiques que ell provava de construir.

“Era un filòsof de vocació total”, explica Victòria Camps. Tots dos van coincidir diverses vegades: estudiants de primers cursos de carrera, redactors dels manifestos de Babel, catedràtics de filosofia. “Trías va ser molt actiu amb els manifestos”, recorda Francesc de Carreras. “Però —diu Camps— no es deixava reduir. És l’esperit més independent i lliure que he conegut. No es va sotmetre mai ni a ideologies ni a religions. Ni tan sols a l’acadèmia. Vam començar la carrera junts, però ell va llegir la tesi doctoral molt més tard i va ser catedràtic molt més tard també. Anava per lliure fent el que volia quan volia”. Camps està convençuda que Trías treu la seva noció de límit (central en la seva obra) de Wittgenstein, però recreant-la amb empremta pròpia.

“Era un filòsof que no vivia fora del món”, explica Manuel Cruz. “El seu tret fonamental era anar al fons de les coses: mirava de captar el secret últim del món. Sense límits. Plató deia que la sorpresa era l’origen del coneixement. Trías discuteix amb Plató i defensa que hi ha altres experiències que porten a pensar, per exemple el vertigen”.

Molt jove, als anys del Bocaccio i la gauche divine, va ser militant del PSUC. El va captar Joaquim Sempere. Trías va organitzar un seminari per explicar Hegel, de manera que s’entengués millor el marxisme. Juan Ramón Capella va anar a una sessió on, a més de Sempere, també hi era Maria Lluïsa Borràs. “Eren a 50.000 anys llum de la Terra. Li vaig dir al Quim que no tornaria”. Però, afegeix Capella, “l’Eugenio sabia baixar de Cioran a la Terra”. Un exemple: una reunió d’intel·lectuals per protestar per la intervenció occidental a l’Iraq, en la primera de les guerres dels Bush a aquell país. Va fallar un dels oradors previstos, i va ser Trías qui va prendre la paraula conjuntament amb l’historiador Josep Fontana.

Va ser llavors quan va escriure, juntament amb un dels seus amics més íntims, Rafael Argullol, El cansancio de Occidente. “Van ser 30 anys d’amistat”, recorda Argullol, “de converses, una de les activitats més filosòfiques, que culminen en aquesta obra a quatre mans i amb moltes coincidències”. Argullol remarca la capacitat de creació filosòfica de Trías, i també vital: “A mesura que la malaltia progressava, s’anava adaptant. Els darrers temps havia perdut capacitat d’audició, una cosa terrible per a ell, que estimava tant la música. Però va ressituar-se per treballar sobre el cinema, la seva altra passió”; fruit d’això serà la seva propera obra que, diu Argullol, va deixar per acabada.

També va tenir una forta amistat amb Félix de Azúa. “Ens vam conèixer amb 10 anys, tirant-nos pedres a Vilassar”, recorda. Després van coincidir també a Arquitectura com a professors. “Ell era molt passional, quasi més artista que filòsof, i lliure, sense ideologia de partit”. Félix de Azúa creu que, malgrat el seu rebuig del nacionalisme és antic i constant, l’emissió de Sumaríssim 477 a TV-3 (on s’acusava, entre d’altres, el pare de Trías de ser pràcticament el causant de l’afusellament de Carrasco i Formiguera) li van fer “descobrir que en el fons del nacionalisme hi batega la pedagogia de l’odi, un odi destructiu”. TV-3 volia fer el retrat d’un falangista sagnant i van pensar en Samaranch. “No s’hi van atrevir i van preferir algú que no s’hi pogués tornar”.

“Eugenio era el paradigma de català en llengua castellana”, assenyala el catedràtic de filosofia Víctor Gómez Pin. “No era una elecció. Era la llengua a través de la qual captava el món, la llengua de l’ésser al món. En va aprendre altres, però no és el mateix. El nacionalisme català mai no ho va entendre. Ell va viure aquesta qüestió com l’expressió d’un fracàs, perquè volia que ningú hagués de repudiar-se a si mateix per una cosa com aquesta. Llavors es va sentir exclòs i víctima”.

Francesc Arroyo, Eugenio Trias: filòsof i català, Quadern, El País, 14/02/2013