La vida sorgida d'una tempesta.


Durant milers de milions d'anys els bacteris van ser els únics individus vius del planeta. ¿Com es passa d'una població de bacteris a, diguem, un poeta capaç d'escriure un sonet? Segons la teoria vigent, tot s'aconsegueix a cop de selecció natural d'acord amb una recepta aparentment senzilla: una font generosa d'innovacions a l'atzar, uns tocs encertats de selecció natural i temps abundant, sobretot, molt temps. ¿Amb això ja n'hi ha prou? Alguns pensadors en discrepen i calculen en trilions d'anys de vegades l'edat de l'univers (!) el temps necessari per engendrar, via Darwin, la biodiversitat actual. És el cas Bernard de Bovier de Fontenelle (1686), de William Paley (1802) o, molt més recentment, de l'astrònom Fred Hoyle.

Physalia physalis
Aquest últim va calcular la probabilitat que la vida evolucioni com una fluctuació atzarosa de la matèria inerta: una mica més d'una oportunitat entre un 1 seguit de 40.000 zeros (quan en tot l'univers el nombre total d'àtoms és només d'un 1 seguit de 80 zeros). Ni un trilió de vegades l'edat actual de l'univers seria suficient per engendrar Shakespeare només a cop de selecció natural. Segons Hoyle, això equival al fet que un tornado que passi sobre un munt de runa de ferralla armi de sobte un brillant Boeing 747 a punt per posar-se a volar. La metàfora encara s'utilitza per dubtar del darwinisme o per suggerir que encara li falta un bull. Hi ha molts arguments per desmuntar aquesta antiga i tenaç fal·làcia, però el més decisiu consisteix a assenyalar que el càlcul se salta tots els passos intermedis. Compondre el Quixot a partir d'un remenat aleatori dels seus 126 capítols... (1) és poc probable, però amb una mica de moltíssima sort es pot triomfar (equival a guanyar 126 vegades seguides en una esbojarrada ruleta). Fer-ho a partir d'un generador a l'atzar de les seves frases separades (2) és ja d'un optimisme injustificable. Pretendre el mateix partint d'un generador aleatori de les 80.000 paraules del diccionari espanyol (3) és sideralment improbable. Però abordar l'intent a partir d'una font aleatòria de les 27 lletres de l'idioma cervantí (4) això sí que s'il·lustra bé amb la metàfora del tornado de Hoyle.

En altres paraules, el primer poeta no va sorgir directament d'una tempesta en una sopa d'aminoàcids. Es va prendre gairebé 4.000 milions d'anys d'evolució, pas a pas. Un dels mecanismes freqüents per fer un d'aquests passos està en el concepte d'individu. És quan una població d'individus entra en crisi per un augment tràgic de la incertesa ambiental i no té cap més opció que sacrificar la seva identitat individual i provar sort amb una nova identitat col·lectiva. Potser és l'últim recurs abans de l'extinció. Així és com els bacteris es reuneixen en agregats, les zebres en manades, les cèl·lules en organismes, els insectes en colònies, els humans en societats...

L'anomenaT borm de vela (Physalia physalis) és una individualitat viva que té forma de medusa, que es desplaça i alimenta com una medusa, que viu com una medusa, que es confon amb una medusa, però que no és una medusa sinó una colònia de centenars de meduses que han diferenciat les seves funcions. Una emergeix de la superfície de l'aigua i fa de vela per moure's amb el vent. Altres pòlips del conjunt fan de tentacles de fins a 50 metres de longitud (¡!) per caçar tot tipus de criatures. Altres trossegen les preses. Altres les digereixen. Però el borm de vela, bellíssim i perillosíssim, es comporta com si fos un sol individu, una in­dividualitat d'individus. ¿Es tracta d'un organisme o d'una colònia? ¿Existeixen graus d'individualitat?

Sembla clar que un agregat de bacteris té un grau d'individualitat més alt que una manada de zebres, i aquesta més que un grapat de cocodrils. I també sembla prou clar que un liquen és més irreversible que un agregat de bacteris, però potser no tant com una colònia de formigues o de tèrmits. I encara es pot afinar més, perquè un formiguer de formigues clòniques (n'hi ha alguns: formigues amb idèntica dotació genètica procedent de la reina sense intervenció de cap mascle) exhibeix un grau d'individualitat més alt que una colònia de formigues amb pare i mare. Podem afirmar que el borm de vela està més a prop de ser un organisme que qualsevol formiguer o termiter...

En algunes ocasions es poden veure grups de milers i milers de borms de vela navegant junts i a la deriva per les aigües càlides de l'Oceà Índic. La llum del capvespre arrenca tot un conjunt d'irisacions impensables d'aquest aquelarre format per soldats de vidre. Una vegada vaig somiar un espectacle pertorbador: 100.000 borms de vela se citen en algun lloc secret de l'oceà amb l'objectiu de pactar el naixement d'una gegantina ­megamedusa de meduses de meduses...

Jorge Wagensberg, El tornado i la medusa, elperiódico.cat, 16/11/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"