La vida sorgida d'una tempesta.
Durant milers de milions d'anys els bacteris van ser els únics individus vius
del planeta. ¿Com es passa d'una població de bacteris a, diguem, un poeta capaç
d'escriure un sonet? Segons la teoria vigent, tot s'aconsegueix a cop de
selecció natural d'acord amb una recepta aparentment senzilla: una font generosa
d'innovacions a l'atzar, uns tocs encertats de selecció natural i temps
abundant, sobretot, molt temps. ¿Amb això ja n'hi ha prou? Alguns pensadors en
discrepen i calculen en trilions d'anys de vegades l'edat de l'univers (!) el
temps necessari per engendrar, via Darwin, la biodiversitat actual. És el
cas Bernard de Bovier de Fontenelle (1686), de William Paley
(1802) o, molt més recentment, de l'astrònom Fred Hoyle.
 |
| Physalia physalis |
En altres paraules, el primer poeta no va sorgir directament d'una tempesta
en una sopa d'aminoàcids. Es va prendre gairebé 4.000 milions d'anys d'evolució,
pas a pas. Un dels mecanismes freqüents per fer un d'aquests passos està en el
concepte d'individu. És quan una població d'individus entra en crisi per un
augment tràgic de la incertesa ambiental i no té cap més opció que sacrificar la
seva identitat individual i provar sort amb una nova identitat col·lectiva.
Potser és l'últim recurs abans de l'extinció. Així és com els bacteris es
reuneixen en agregats, les zebres en manades, les cèl·lules en organismes, els
insectes en colònies, els humans en societats...
L'anomenaT borm de vela (Physalia physalis) és una individualitat viva
que té forma de medusa, que es desplaça i alimenta com una medusa, que viu com
una medusa, que es confon amb una medusa, però que no és una medusa sinó una
colònia de centenars de meduses que han diferenciat les seves funcions. Una
emergeix de la superfície de l'aigua i fa de vela per moure's amb el vent.
Altres pòlips del conjunt fan de tentacles de fins a 50 metres de longitud (¡!)
per caçar tot tipus de criatures. Altres trossegen les preses. Altres les
digereixen. Però el borm de vela, bellíssim i perillosíssim, es comporta com si
fos un sol individu, una individualitat d'individus. ¿Es tracta d'un organisme
o d'una colònia? ¿Existeixen graus d'individualitat?
Sembla clar que un agregat de bacteris té un grau d'individualitat més alt
que una manada de zebres, i aquesta més que un grapat de cocodrils. I també
sembla prou clar que un liquen és més irreversible que un agregat de bacteris,
però potser no tant com una colònia de formigues o de tèrmits. I encara es pot
afinar més, perquè un formiguer de formigues clòniques (n'hi ha alguns:
formigues amb idèntica dotació genètica procedent de la reina sense intervenció
de cap mascle) exhibeix un grau d'individualitat més alt que una colònia de
formigues amb pare i mare. Podem afirmar que el borm de vela està més a prop de
ser un organisme que qualsevol formiguer o termiter...
En algunes ocasions es poden veure grups de milers i milers de borms de vela
navegant junts i a la deriva per les aigües càlides de l'Oceà Índic. La llum del
capvespre arrenca tot un conjunt d'irisacions impensables d'aquest aquelarre
format per soldats de vidre. Una vegada vaig somiar un espectacle pertorbador:
100.000 borms de vela se citen en algun lloc secret de l'oceà amb l'objectiu de
pactar el naixement d'una gegantina megamedusa de meduses de meduses...
Jorge Wagensberg, El tornado i la medusa, elperiódico.cat, 16/11/2012
Jorge Wagensberg, El tornado i la medusa, elperiódico.cat, 16/11/2012
Comentaris