Gràcies Alejo.

El sobiranisme català no agrairà mai prou els serveis prestats a Madrid per determinats polítics, determinats periodistes, determinats mitjans de comunicació, el discurs d'odi dels quals ha creat més independentistes que qualsevol recollida de firmes, que qualsevol campanya o manifestació. Són aquests bombers de la gasolina, aquests nacionalistes d'una Españaza on no caben els altres, que amb les seves paraules alimenten aquella mateixa ruptura de l'Estat que diuen que volen combatre. Si algun dia Catalunya aconsegueix la independència, s'hauran guanyat a pols un espai a la llista de carrers de Barcelona per la seva enorme ajuda a la nova nació: carrer de Rosa Díez; passeig de Federico Jiménez Losantos; avinguda d'Intereconomia, de Pedro J. Ramírez o d'Alejo Vidal-Quadras. Si ells són la pàtria, jo sóc estranger. D'aquesta Espanya excloent jo també em voldria independitzar.

Aquests especialistes en la confrontació han encès durant anys l'odi anticatalà, i ara, quan la muntanya es crema, aviven el foc encara més. Les propostes amb què en aquest moment plantegen respondre davant l'amenaça d'una secessió han entrat en una espiral irracional que inevitablement anirà a més; cada dia resulta més difícil sorprendre. Una demana al Congrés dels Diputats suspendre l'autonomia de Catalunya, l'altre respon que s'ha d'enviar els jutges a perseguir el Parlament i el següent, el senyor Vidal-Quadras, europarlamentari del PP, s'enfila i exigeix la intervenció d'un general de brigada de la Guàrdia Civil per prendre el poder a l'«autonomia rebel». «I si fan sortir la gent al carrer, que surti, però no podran estar més d'un mes manifestant-se, de manifestar-se no es menja», remata Vidal-Quadras. ¿Es menja potser de trencar el país amb discursos d'aquesta mena? ¿Aquests exabruptes, que resulten tan útils al sobiranisme català, es deixen anar per interès o per irresponsabilitat? ¿De veritat que hi ha algú sensat que dubti avui dia que, en democràcia, l'única manera de mantenir unida Espanya és la voluntat de totes les seves parts per mantenir-se juntes, i no aquesta amenaça dels tancs que va deixar escrit el búnquer franquista en el vergonyós article 8 de la Constitució?

Òbviament, els dos extrems en aquest debat nacionalista -l'espanyol i el català- volen eixugar qualsevol espai per als matisos. I n'hi ha. No tots a Madrid som així. Aquí també hi ha persones que defensem una Espanya integradora, que ens creiem que podem conviure, que apostem per un model federal que respecti les diferències i ens permeti a tots prosperar. Com escriu Isaac Rosa: estimats catalans, no ens deixeu sols, sisplau

Ignacio Escolar, Els separatistes de Madrid, El Periódico.cat, 30/09/2012

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació