Els refranys serveixen per acabar converses, els aforismes per encendre-les.


 
L'enyorat científic Ramon Margalef solia dir que sospitava de qualsevol llei biològica expressada per una fórmula de més de 10 centímetres. A la broma no li falta fonament. En ciència, comprendre és buscar la forma més compacta compartida pel màxim nombre de casos. La comprensió (de comprendre) no és altra cosa que la compressió (de comprimir). Comprendre és reduir per decantació de tot el que és superflu, de tot el que no es comparteix, de tot el que és més matís que essència. Quan la fórmula científica és tan llarga com la mateixa observació, llavors estem davant una cosa totalment incomprensible. La intel·ligibilitat és un mínim capaç d'evocar un màxim. Però el mateix es diria de qualsevol obra d'art. És el mèrit sublim d'una llei de la física, d'un dibuix, d'una frase musical, d'un poema.


Borges, Bach o Picasso són grans artistes i, a més a més, creadors amb un talent científic. Kafka, Chopin o Van Gogh, en canvi, no tenien aquest tarannà però no per això deixen de ser uns artistes gegants. Per a un artista, el mètode científic és una opció, no una obligació.

Tot art té creadors i gèneres que són més o menys científics. Parlem per exemple de gèneres literaris. Hi ha novel·les de més de mil pàgines i novel·les de 300, hi ha contes, hi ha poemes i hi ha aforismes.
Atenent només al pes, un poema ja és més científic que un conte, un conte ho és més que una novel·la i un aforisme, el coneixement més compacte, seria llavors el gènere literari més científic. Vegem fins on arriba aquesta idea si atenem altres propietats de la ciència com la universalitat, el sentit crític o l'ús dels errors i les contradiccions.

La universalitat d'una llei científica es mesura pel nombre de casos reals als quals es pot aplicar. Una llei es pot deduir d'uns quants casos, però la gràcia rau en el fet que es pugui aplicar a molts altres. Als bons aforismes els passa el mateix perquè aconsegueixen emancipar-se del text al qual potser van pertànyer originalment. Un bon aforisme mai pot ser acusat o disculpat per estar fora de context. Això dóna peu a un aforisme cacofònic sobre el mateix aforisme: Un aforisme és un pretext per a un text sense context. Així arribem a un altre detall característic d'un bon aforisme: la ironia. El científic practica l'humor com a primer exercici d'autocrítica. La ironia és la vacuna més eficaç contra el dogma. Tot bon aforisme traspua una aroma irònica. Vet aquí un aforisme que desesperaria qualsevol amant gelós de la literalitat: Tota resposta té dret a canviar de pregunta.


El mètode científic disfruta amb la contradicció: si el que veig contradiu el que crec, llavors em trobo davant d'un dilema: o canvio la meva manera de mirar o canvio la meva manera de creure. Una bona contradicció és presagi de nou coneixement. Els bons aforismes contenen una contradicció, una contradicció aparent, com totes les contradiccions científiques. Carl Sagan va deixar la següent joia: És possible que existeixi intel·ligència extraterrestre i és possible que no, però qualsevol de les dues alternatives resulta sorprenent. Una altra contradicció breu i musculosa, que bé podria servir com a lema del mètode científic, sona així: Només es pot tenir fe en el dubte. A vegades n'hi ha prou que l'aforisme soni a contradicció: Infantilitzar és adulterar. En fi, una contradicció, tant en ciència com en art, és un estímul per a la reflexió. Les contradiccions solen tenir certa bellesa (cert ritme, certa harmonia) que les protegeix contra l'oblit.

Del concentrat o comprimit d'idea en una o dues frases se'n pot dir de diverses maneres: adagi, parèmia, refrany, proverbi, wellerisme, aforisme, però jo reservaria una d'aquestes paraules, diguem que aforisme, per condecorar aquelles frases que en veritat aconsegueixen emancipar-se de qualsevol context, no només les que aconsegueixen fugar-se o que aconsegueixen ser segrestades.

Els refranys i la resta de frases populars o tradicionals, amb pretensió de llarga vida, solen fallar perquè fallen també en aquestes propietats que li donen caràcter científic. El dubtós prestigi que encara tenen els aforismes per a molts lectors i per a tants escriptors resideix en la facilitat amb la qual es pot elaborar un aforisme dolent.

Jo només anomenaria aforisme els aforismes bons, és a dir, els que es perpetuen solament mentre segueixen vigents. En el mateix sentit, es pot dir que no hi ha ciència dolenta: la ciència està vigent o ja no és ciència. Un refrany, en canvi, es perpetua i es difon més aviat per tradició, és a dir, encara que ja sigui flagrantment fals. Un refrany es repeteix com una pregària fins que comprendre es confon amb estar habituat a. Els refranys es fan servir per acabar converses, els aforismes per encendre-les. Un refrany liquida la reflexió, un aforisme l'obre. Un refranyer congela la realitat, una bona col·lecció d'aforismes serveix per navegar-hi.

Jorge Wagensberg, Aforismes per navegar per la realitat, El Periódico, 24/03/2012

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"