La invisibilitat dels fracassats.

El Sincotró Alemany d’Electrons va fer públic a la revista Nature aquest febrer que havia aconseguit fer transparent el ferro, una troballa que es veu que anirà molt bé per als futurs ordinadors quàntics. Fa unes setmanes, l’equip de la universitat de Birmingham que lidera el savi amb cara de marrec Shuang Zhang ja va assolir uns nanosegons d’invisibilitat per a un material sòlid. Per altra banda, els neurocientífics, que són uns tipus perillosíssims, es troben cada vegada més a prop de poder fer visible la intimitat del pensament (cosa que Twitter també aconsegueix sense tants romanços). Així que, en els pròxims anys, allò que era immaterial i domini de l’ànima, com són les emocions i les idees, es podrà veure en una pantalla amb la facilitat amb què es veien les sèries baixades de la xarxa, mentre que tot el que era sòlid i contingent es podrà fer invisible als nostres ulls. El rialler filòsof grec Demòcrit es deu estar trencant de riure a l’Hades, tenint en compte que ell creia que tot és matèria, i que tota matèria és només una precària aliança d’àtoms sempre disposats a deslligar-se. Pel que veiem, el segle XXI serà, doncs, el segle invisible. Tot el que és tangible s’esmunyirà per les xarxes, mentre que la virtualitat ocuparà el cansat territori del que era fins aleshores material i sòlid.

I com a prova d’aquesta inevitable cita de la humanitat amb la invisibilitat, tenim les darreres dades sobre l’atur als Estats Units. Els ho explico. Segons van informar, el país on viu Antoni Bassas havia aconseguit crear 243.000 llocs de treball en descendir la taxa d’atur fins al 8,3%.

Al nostre món només sabem veure les persones a través de les xifres, i per això van deduir que una baixada en la taxa significava, automàticament, un augment de treballadors. Però no era així. Per comptar com a aturat, t’has d’inscriure en una oficina i dir que busques feina. És el que anomenen taxa de participació. No hi havia més feina, doncs simplement la gent ja no la buscava. Fins a 88 milions de nord-americans s’han donat per vençuts i han optat per la postura més moderna i tecnològica: fer-se invisibles.

La pobresa inopinada i l’exclusió sobtada d’una gran capa de la classe mitjana han produït un estrany i tristíssim fenomen: l’automarginació. L’home de mitjana edat a l’atur s’amaga dels amics i familiars. El jove brillant amaga els seus títols al currículum. S’agafa menjar d’amagat quan tanca el súper… La invisibilitat és la condició adquirida del nou pobre. En un món basat en la construcció d’una imatge i d’una xarxa social, la injustícia no provoca ràbia. Fa vergonya. El segle del que és invisible arriba així sense violència. Amb una submissió que es podria dir voluntària perquè almenys la invisibilitat, la suspensió de la teva imatge pública, et dóna un respir, una nova llibertat. Aprofitant la terminologia burocràtica ianqui, renunciar a la pròpia taxa de participació és, potser, l’últim i desesperat acte de rebel·lia. Una revolta invisible, esclar.

Si fos un distòpic escriptor de ciència-ficció podria, ara mateix, dibuixar-los una societat on els materials d’alta tecnologia serveixen per amagar i fer invisibles els cossos dels fracassats, mentre es visibilitzen els seus pensaments, no fos cas que tinguessin alguna cosa de dolenta. Però encara crec que, tot i els nous materials, tenim encara prou múscul per ensenyar.

Antonio Baños, El segle invisible, Público, 10/02/2012