Dues llengües.



Un, que no ha perdut del tot el vici de passejar per les fondàries cavernícoles de tant en tant, ha vist ara com s’engega una nova campanya contra el Principat. Una campanya força notable. Després dels toros i de la immersió, va arribar la crítica desaforada a les retallades del Govern Mas. No es tractava de discernir la seva utilitat econòmica sinó celebrar que les desgràcies del país eren fruit directe del fet identitari. És a dir, que a Catalunya es tancaven quiròfans perquè tenim dues llengües. I arribem així a la novetat conceptual de la campanya anticatalana d’aquest Nadal: el català, com a llengua, és massa car. Ser bilingües és un luxe que Espanya no es pot permetre. S’iguala així un idioma a l’Audi d’un alt càrrec o a les dietes per desplaçament dels diputats d’un parlament autonòmic. Una inutilitat.

Una llengua és com una segona residència. Un lloc fantàstic per anar en temps d’estar-s’hi en temps de bonança però fàcilment desmantellable en moments d’estretor financera. Havíem sentit que el català era provincià i inútil però ara sabem que el que passa és que és un luxe. Els doblatges de pel·lícules comercials al català són, per la caverna, una de les manifestacions més palmàries que tenir dues cultures no és sostenible.

Sovint, per un estrany mecanisme mental, el pensament anticatalà té una expressió, per dir-ho així, informàtica. El català ocupa una quantitat de megues inútils al cervell de la gent que alenteixen el disc dur i que es podrien utilitzar per coses més útils. És una versió castissa del dilema de Homer Simpson. En un episodi, Homer confessa que per cada coneixement nou, n’ha d’oblidar un altre per deixar lloc al seu atapeït cervell. “Com se suposa que l’educació et fa més intel·ligent”, diu Homer. “Recorda quan vaig fer un curset per aprendre a tastar vi i vaig oblidar-me de conduir”. El tendre intel·lecte d’un alumne es veuria així vetat a aprendre biologia, posem per cas, perquè les neurones van plenes de la gramàtica del bo d’en Pompeu.

Doncs aquesta idea ha mutat ara en una versió economicista. Els catalans hem d’aparcar el nostre idioma per calmar la prima de risc i les agències de ràting. Certament és una enginyosa actualització d’una vella, vellíssima tonada que ara, tot just en encetar la gran operació de recentralització que ens ve a sobre, té tots els números de ser número u del hit parade.


Antonio Baños, Homer, la caverna i el català, Público, 09/12/2011
http://blogs.publico.es/antonio-banos/416/homer-la-caverna-i-el-catala/

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació