L´evolució i el temps.

Richard Dawkins


P- Jacques Monod deia que un aspecte curiós de la teoria de l’evolució és que tothom creu entendre-la. Per què pensa que l’evolució és tan difícil de comprendre? És simplement la dificultat que tenim d’assimilar la immensitat de l’escala geològica de temps?
R- Jo solia pensar que era això, però ara crec que realment hi ha alguna cosa més. Pense que la dificultat és religiosa, però en un sentit molt especial del terme. Molta gent pensa que si creguera en l’evolució estaria sent deslleial amb la seua religió, o que no pot ser al mateix temps religiosa i evolucionista. També pense que hi ha una dificultat real per comprendre com és que les lleis de la física poden haver donat lloc a quelcom tan complicat com nosaltres mateixos, sense ajuda de cap tipus de dissenyador. A molts els sembla absolutament obvi que un òrgan tan complex com un cor o un ronyó o un ull ha de tenir un dissenyador, i costa temps assumir la idea que l’evolució per selecció natural és una força amb potència suficient per fer precisament això. Però això ens porta al seu comentari sobre el temps: l’evolució necessita una quantitat immensa de temps i no estem acostumats a pensar en termes de quantitats de temps tan grans.

Richard Dawkins, Entrevista de Enrique Font, Mètode, tardor 2009 (extracte de l´entrevista)


Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació