El passat com assaig general del present.

Teníem deu, onze, dotze anys. Aquella edat en què la ficció i la realitat es confonen (perquè la infantessa és una ficció). Quan ens barallàvem, o simplement ens intimidàvem els uns als altres, tots, castellans i catalans, vivíem en una ficció que ens semblava molt real. Una idea ens bullia al subconscient: "Ho fem perquè no ho hagin de fer els nostres pares; ells hi estarien d´acord, per això no ens renyaran". I és veritat, no era cap disbarat pensar-ho: no ens reyanven gaire.

Tinc ganes de reviure aquella ficció infantil que ens dominava a tots. Sense manies ni compassions, sense provar de justificar res. Avui dia, a la vila industrial, tots els carrers són asfaltats i plens de cotxes. Has de sortir molt enfora si vols trobar descampats per jugar. Moltes fàbriques han tancat. Avui dia, als pisos on s´estaven els castellans hi viuen altres persones. A cada balcó hi ha una prarbòlica, i molta roba estesa, i trastos que no caben enlloc més. Avui dia, alguns d´aquests edificis cauen a trossos -com si haguessin patit una guerra balcànica- i els plans urbanístics preveuen que d´aquí uns anys els tiraran a tera, quan hagin pogut allotjar tots els habitants en pisos de protecció oficial. Ara la gent diu: "els moros", "els negres", "els xinos". Miro enrere, trenta anys enrere, i penso que el passat funciona sempre com un assaig general del present. Però no serveix de res, no se n´aprèn res: la funció busca nous arguments cada dia.

Jordi Puntí, Els castellans, L´Avenç, Barna 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"