Joventut, ni poc ni massa.


De vegades passa que els esdeveniments s'encarreguen de fer caducar convenciments que consideràvem fermament arrelats. Fins fa poques setmanes, molta gent de mitjana edat tenia la sensació que estava vivint, amb dècades de retard, una situació que considerava definitivament superada. Em refereixo a aquella bretxa generacional de la qual tant es va parlar durant la dècada dels anys 60 i 70 i que, gràcies que els llavors joves, tan rebels, ocupen avui el lloc que ocupaven en aquells anys els grans, es tendia a suposar que o no es repetiria o que, si es repetia, seria d'una manera molt esmorteïda. Semblava, efectivament, que havíem tornat a una anàloga exterioritat entre generacions, amb el matís que els adults actuals del que fonamentalment es queixaven era del desinterès dels que venien al darrere envers la cosa pública (i no al revés, com en el passat).
Aquestes queixes s'adornaven del comentari comparatiu que assenyalava l'enorme distància existent entre aquestes actituds i les que tenien els que avui són grans en el seu moment (és a dir, quan també eren joves). A l'arribar a aquest capítol, el que era habitual eren les exagerades rememoracions autocomplaents, en què els protagonistes de l'evocació tendien a subratllar, col·locant-se gairebé en la frontera de l'heroisme, la seva participació -més d'una vegada, per cert, realment escassa o episòdica- en la lluita per les llibertats i la democràcia.
Però heus aquí que el moviment del 15-M ha fet anar en orris aquest relat, i, de cop i volta, els joves que hi participen no només han passat a disposar del seu propi moment èpic al qual es poden remetre en termes generacionals com a moment fundacional, sinó que també han fet caducar -d'un dia per l'altre- l'èpica de la generació anterior, tan del 68 ella. Tot plegat va molt més enllà del mer fet que alguns puguin tenir la sensació que se'ls ha arrabassat el presumpte monopoli de l'anhel per transformar la societat en termes igualitaris que tan plàcidament semblaven ostentar des de fa dècades. És més que això.
Perquè, a primera vista i des de fora, algú podria pensar que la generació anterior hauria de celebrar el fet que els més joves per fi hagin adoptat l'actitud rupturista i renovadora que, suposadament, s'esperava d'ells. No obstant, juntament amb a aquesta reacció -anomenem-la de benvinguda a la història-, també hi ha hagut per part d'alguns dels grans, ben progressistes en el seu moment, reaccions d'un altre signe.
En aquests dies sembla que s'està complint, gairebé al peu de la lletra, aquella famosa sentència marxiana segons la qual la història no es repeteix i, quan ho sembla, és en forma de caricatura o farsa. Els incidents de dimecres passat davant del Parlament han propiciat que -fins i tot, hi insisteixo, per part de persones que es reclamen d'esquerres- s'hagin reiterat comentaris sobre els indignats que recorden extraordinàriament els que des de sempre van plantejar els sectors conservadors respecte a qualsevol moviment que semblés que qüestionava l'estat de coses existent. Que si no se sap exactament el que volen, que si no tenen el monopoli de la democràcia, que si són pur esteticisme (tan procliu per naturalesa a la violència), que si molts dels intel·lectuals que els donen suport estan molt ben instal·lats en el sistema que presumptament s'està impugnant (desqualificació que, aplicada amb efectes retroactius, negaria tot valor a les denúncies polítiques i socials que en el seu moment van formular Bertrand Russell, Sartre, Chomsky o Foucault) o, última reaparició d'una vella coneguda, que la majoria silenciosa (¿se'n recorden de la categoria?) ja ha expressat el seu punt de vista a les urnes, de manera que l'actitud dels que s'obstinen a continuar protestant és ben poc democràtica.
Sens dubte que convé extremar la prudència en l'anàlisi, sobretot quan ens enfrontem a situacions d'una enorme complexitat. La crisi econòmica, que ha estat el detonant de tota aquesta reacció, no es deixa dibuixar amb quatre pinzellades, certament. Però potser per això, i per evitar que aquesta complexitat ens condemni al silenci (o, encara pitjor, ens llanci als braços de presumptes especialistes, sempre disposats a teoritzar a favor del millor postor), aquella clàssica pregunta del dret romà no ens aniria del tot malament: ¿cui prodest?, és a dir, ¿a qui van molt bé les crítiques als indignats de la mena de les que hem assenyalat? O, seguint per aquesta línia argumentativa: ¿qui sospiten que se senten molt reconfortats quan les llegeixen? ¿Les podrien subscriure, fins i tot amb entusiasme, els sectors més a la dreta de l'espectre polític?
I si totes aquestes preguntes tenen una resposta inequívoca, ¿no els sembla que cal prendre precaucions davant de crítics com aquests, capaços d'emetre opinions tan transversals? I, sobretot, ¿no els inquieta que aquestes veus es deixin sentir amb tanta força? Disculpin la brutalitat final, però ¿a qui estan fent la feina bruta?
Manuel Cruz, Ai, aquesta joventut d´avui dia ..., El Periódico de Catalunya, 20/06/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"