La naturalesa no té un pla.

¿Què significa ser natural? Natural és qualsevol innovació beneïda per la selecció natural. No es tracta d'una frase circular. Cada vegada que la selecció natural actua es guanya una nova plusvàlua, un benefici que bé podem anomenar funció natural. La primera funció de la ploma no va ser volar, sinó aïllar del fred i de la humitat. L'aïllament precedeix el vol, però tan natural és una cosa com l'altra. Molt temps després la ploma encara hauria de guanyar una tercera plusvàlua: l'escriptura. Però escriure ja no és una consecució natural, sinó cultural. El cervell cognitiu va sorgir molt després de la ploma que aïlla i en algun punt entre la ploma que vola i la ploma que escriu. La selecció natural versa sobre el que beneficia o perjudica la supervivència (el que és adaptable), però el seu màxim assoliment va ser transcendir allò que és natural i inventar el que és cultural. El salt va ser vertiginós perquè a la natura la solució precedeix el problema mentre que en la cultura passa justament el contrari. Allò que és cultural és una consecució del que és natural, però concebre un pla ja no és natura, sinó cultura. Així sorgeix el discurs del que és verdader i el que és fals (la lògica), del que és bo i el que és dolent (l'ètica), del que és bell i el que és lleig (l'estètica), del que és legal i il·legal (la justícia), del que és individual i col·lectiu (la política), d'allò de més cap aquí i allò de més enllà (la mística)... I tot plegat la lògica, l'ètica, l'estètica, la justícia, la política i la mística- són refinats èxits culturals d'un cervell naturalment madur.

Totes aquestes refinades sofisticacions són igualment nobles, però ¿quina va ser abans, quina va ser després? Avui tenim dades de la paleoantropologia per arriscar algunes respostes. Les eines que es fabriquen alguns animals (els palets que es preparen certs ximpanzés per caçar i menjar formigues, les pedres que fan sevir alguns ocells per trencar ous) són de gran utilitat, però no tenen pretensions de bellesa ni són indici de cap comprensió. Només una eina destinada a fabricar una altra eina suggereix certa capacitat per comprendre o per ordir un pla. Fa milions d'anys, l'Homo habilis va buscar la utilitat, però no l'estètica ni la comprensió. Fa centenars de milers d'anys l'Homo erectus va afegir la bellesa a les seves aspiracions. Les seves destrals de pedra exhibeixen simetria bilateral, és a dir, la repetició dreta-esquerra en l'espai. Apreciar la repetició en l'espai (harmonia) és una preselecció per apreciar la repetició en el temps (ritme). És ben possible que el primer que s'adonés que la primavera tornava cada any sostingués una destral simètrica a la mà. Les pintures rupestres d'Altamira (Espanya) o de Piahuí (Brasil) daten d'entre una i dues desenes de milers d'anys i són més una evidència de la incipiència de la ciència que de la incipiència de l'art. Els toros, els cavalls i els humans pintats en una gruta del paleolític potser són més el símbol d'una essència que l'expressió d'un estat d'ànim. Per un altre costat, la primera evidència d'un comportament místic precedeix en centenars de milers d'anys la primera evidència de coneixement simbòlic. Efectivament, els ritus funeraris de l'Homo neardentalensis són una clara prova d'autoconsciència, de compassió i de sentit de la transcendència.

La qüestió no està tancada, ja que cada dia es desenterren noves dades que ens obliguen a canviar d'opinió, però, de moment, jo diria que la utilitat precedeix l'estètica, que l'estètica precedeix la mística i que la mística precedeix la ciència. L'evolució del cervell té un passat amb molt futur.

Jorge Wagensberg, Un passat amb molt de futur, El Periódico de Catalunya, 07/05/2011