La veritat és el resultat d´un conflicte entre interpretacions.

Nietzsche, com se sap, va proposar un balanç de la cultura occidental sota el signe del nihilisme. (...) Primer, amb Plató, la veritat de les coses és posada en les idees, és a dir, en aquelles essències transcendents que fan de model immutable de les diverses realitats i que garanteixen la possibilitat mateixa de parlar amb seny. Després, amb el cristianisme, la veritat de les coses és posada en el més enllà, que coneixerem només en veure a Déu en l'altra vida. Kant, en canvi, fa residir la veritat en la ment, en les estructures estables amb les que la raó organitza un món de fenòmens del qual, però, no sap com és "en si mateix ". El positivisme científic de Comte, en el final d'aquest procés, diu que la veritat és tan sols el fet positivament verificat pel mètode experimental, però aquest fet és, com a tal, "fet", és a dir, producte del subjecte humà que manipula i modifica les coses d'una manera indefinit. Així, la veritat és identificada, segons Nietzsche, amb el que l'home fa del món des del punt de vista de la tècnica: triomfa el pur subjectivisme i no hi ha ja cap objectivitat independent, cap "món veritable". Com se sap, Nietzsche pensa que el que existeix és un pur joc de forces, conflicte entre interpretacions que no poden associar-se a cap norma objectiva per decidir sobre la veritat.

Gianni Vattimo, Adiós a la verdad, Gedisa editorial, Barna 2010
https://sites.google.com/site/cavernicoles/paraula-i-engany