El malestar de la catàstrofe.

by Josetxo Ezcurra
El meu plantejament és que llisquem cap a la catàstrofe i que l'única solució per evitar-la és provocar la crisi cultural. El malestar de la catàstrofe és difús com tot malestar. No saps on et fa mal exactament, però t'incomoda. Primerament el que cal és detectar són els símptomes del malestar, la seva manifestació i les seves múltiples formes. Una de les característiques de la catàstrofe és que s'avisa i es nega a la vegada; aquest joc d'avisos i de malestars difusos es produeix, gairebé sempre, en paral•lel a la negació per part dels poders establerts -ja que qualsevol denúncia del risc d'una catàstrofe posa en dubte el funcionament dels poders-. Aquesta és la situació en què ens trobem avui. És com si estiguéssim en un pla lleugerament inclinat: notes que no estàs segur, que rellisques, que es mouen els objectes, penses d'una manera difusa que no estàs estable ... En aquesta situació, alguns interpreten que, en efecte , hi ha una relliscosa inclinació, però que es deu a un balanceig com el del vaixell, per tant, ja tornarà al seu lloc. En els principis d'una catàstrofe, uns la anuncien i altres -els més- la neguen.

Si estem d'acord en el malestar de la catàstrofe, com la primera manifestació que es dóna del fenomen, llavors comprovem que la catàstrofe s'anuncia a través de les persones més sensibles, ja que són les que perceben aquest malestar difús. Aquestes persones no han d'estar tocades per la divinitat ni per cap altra inspiració sobrehumana, simplement es tracta de persones atentes al món, per la qual cosa perceben amb més claredat i intensitat que altres, dissipades en les activitats comunes del dia a dia . És cert que aquesta capacitat de dissipació ha estat clau en l'evolució humana. Si haguéssim estat una espècie molt atenta al que estàvem fent no ens hauríem adonat que el depredador el teníem darrere. Mentre estàvem menjant també estàvem escoltant, percebent l'entorn, i això ens ha donat un plus evolutiu. Però aquesta capacitat té, en una societat agitada com la nostra, la contrapartida que ens distraiem massa. D'aquí la necessitat que tenim de que hi hagi persones que contemplin atentament les coses. El profeta és algú que li presta una profunda atenció a alguna cosa, i alhora relaciona coses diferents. Aquesta actitud fa l'efecte del raig de sol que entra a l'habitació i et fa veure les partícules de pols en suspensió que hi ha al ambient, l'efecte Tyndall. La segona característica de la catàstrofe és, com he dit abans, que si bé s'anuncia també es nega. Hi ha molts exemples en la Història de com es recorre a múltiples argúcies per la negació del que anuncien els profetes. Per això, una altra característica de la catàstrofe és que, malgrat els avisos, sempre agafa desprevingut. És un fenomen sorprenent.

Antonio Rodríguez de las Heras, La lógica borrosa, entrevista de Fidel Moreno, Estado mental, 07/04/2011
http://www.elboomeran.com/upload/ficheros/noticias/rodriguez_de_las_heras.pdf

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació