accidents

Sempre hem sabut que tot guany comporta una pèrdua: quan s'inventa l'ascensor, es perd l'escala. Teníem assumit que cada invent comportava la possibilitat d'un accident: amb el vaixell, el naufragi; amb el tren, el descarrilament; amb el cotxe, el xoc; amb l'electricitat, l'electrocució; amb la relativitat, la contaminació radioactiva. Ho sabíem i no ens angoixàvem perquè sempre hem après dels errors. Quan la societat es va inquietar pels accidents ferroviaris, els enginyers del ram, reunits a Brussel·les el 1880, van inventar el bloqueig automàtic que els va reduir substancialment; gràcies a l'enfonsament del Titanic es va desenvolupar el sistema d'avís per ràdio, l'SOS, i així successivament. Atès que cada un d'aquests fracassos de l'invent estava localitzat en el temps i l'espai, podíem tractar-los d'accidents, d'una cosa accidental que no podia qüestionar el que era substancial, és a dir, el cotxe, el navili, el tren o l'avió. Ara estem vivint l'accident global i això significa que la distinció entre l'accident i la substància s'ha de tornar a pensar.

Txernóbil ja va ser un avís que qüestionava la susdita distinció, perquè els seus danys no es reduïen a un lloc i un temps determinats: la radioactivitat podia arribar als confins del món i estar activa durant desenes o centenars d'anys. El que realment va limitar l'abast de Txernóbil va ser la guerra freda. Va passar el 1986, tres anys abans de caure el mur de Berlín. Ens dèiem que allò era cosa de l'altre costat del teló d'acer.

El terratrèmol del Japó ara és diferent. Són temps de globalització i el Japó, omnipresent al món, la representa modèlicament. Vivim la crisi de Fukushima com si fos nostra perquè som davant del primer accident global. El que hi ha en joc allà ens afecta perquè ens amenaça a tots. Només cal veure com han reaccionat els polítics. Angela Merkel, entusiasta de l'energia nuclear, demana temps per pensar-s'ho millor. El PP, que criticava als socialistes els seus titubejos sobre el particular, ha posat sordina a les seves fanfarronades, intuint que res tornarà a ser igual.

EL Japó no és només un model del món globalitzat, sinó un enclavament simbòlic de l'energia nuclear. Hiroshima i Nagasaki en van patir les conseqüències. Aquella experiència va donar origen als tres principis antinuclears que havien de presidir el futur del país: no posseir-ne, no fabricar-ne, no utilitzar armes atòmiques. Ho devien a les víctimes. Però, tal com recorda l'escriptor Kenzaburo Oé, els japonesos no han estat fidels del tot a aquesta memòria al consentir un desenvolupament econòmic basat en l'energia nuclear. La mateixa energia que va matar 130.000 persones a Hiroshima amenaça ara des de Fukushima. Pel premi Nobel, «plantejar-se l'energia nuclear en funció de la productivitat industrial és la pitjor de les traïcions al record de les víctimes d'Hiroshima».

La tragèdia del Japó dóna al debat sobre l'energia nuclear una inesperada dimensió moral. Hem de prendre'ns tot el temps necessari per debatre sobre el nostre model de progrés, que només es pot sostenir si hi ha energia il·limitada. Les energies, com el món, són limitades. Algunes, com les reserves petrolíferes, ho són físicament; altres, com la nuclear, ho són moralment, i això significa saber posar límits humanitaris a la seva utilització. Però és en el progrés de les energies il·limitades en el que s'ha de pensar.

Reyes Mate, L´accident global, El Periódico de Catalunya, 30/03/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"