"L´escola és per deixar de ser el que som".

Respecte de la conveniència de reflexionar sobre una vestimenta més igualitària als centres d’ensenyament, s’ha de recordar que una llarga tradició pedagògica a l’esquerra defensa que les diferències socials no han de tenir cabuda dintre de les aules. La tesi que l’escola és un lloc on cada alumne ha d’expressar la seva singularitat no és, de fet, ni de dretes ni d’esquerres, sinó una ocurrència de la pedagogia new age. Una campanya publicitària d’una cadena de menjar ràpid deia als joves francesos: Vine tal com ets. Però l’escola hi és per deixar de ser el que som. Per això l’exigència de la dignitat en la roba (en la postura, el gest, l’ús del llenguatge, etcètera), extensiva tant a professors com a alumnes, hauria de formar part de l’educació del caràcter («educació», consellera), que no és res més que la sintaxi dels nostres hàbits. L’esperit d’un home –va dir Balzac – es pot endevinar per la manera de portar el bastó. L’esperit d’un centre d’ensenyament es pot endevinar pel detall en les petites coses. La vulgaritat no és –encara– una de les belles arts, tot i que pugui ser molt democràtica. Recentment, un amic assistia atònit a aquest diàleg entre una mare i el seu fill. Mare: «¡Que bonic, Cristian! ¡Un nen de 15 anys amb cocaïna!» Fill: «Mare, ¡a tu tot et sembla malament!». Escric això pensant en un catedràtic (¡catedràtic!) de Pedagogia, del qual no vull recordar el nom, que considera que les escoles imposen principis conservadors. ¿Volen saber quins són aquests principis? Doncs, segons el senyor catedràtic, «el bon comportament i la disciplina».

Gregorio Luri, Vulgaritat, no belles arts, El Periódico de Catalunya, 30/03/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?