Allà on la política busca la veritat no pot haver democràcia.

La conclusió a la que vull arribar és que la veritat com absoluta, correspondència objectiva, entesa com a última instància i valor de base, és un perill més que un valor. Condueix a la república dels filòsofs, els experts i els tècnics, i, al límit, a l'Estat ètic, que pretén poder decidir quin és el veritable bé dels ciutadans, fins i tot contra la seva opinió i les seves preferències. Allà on la política busca la veritat no pot haver democràcia. No obstant això, si es pensa la veritat en els termes hermenèutics que molts filòsofs del segle XX han proposat, la veritat de la política ha de buscar sobretot en la construcció d'un consens i d'una amistat civil que facin possible la veritat també en el sentit descriptiu del terme. Les èpoques en què es va creure que la política podia basar-se en la veritat van ser èpoques de gran cohesió social, de tradicions compartides, però també, en molts casos, de disciplina autoritària imposada des de dalt.

Gianni Vattimo, Adiós a la verdad, Gedisa editorial, Barna 2010

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"