Per a una fisiologia del cos polític.

Michel Onfray

Encara que sense massa claredat, de manera confusa, tèrbola, sé de la meva fibra anarquista des de la meva més primerenca joventut, tot i no haver pogut mai donar nom a aquesta sensibilitat que em sorgia de les vísceres i de l'ànima. Des del orfenat dels salesians, on els meus pares em van enviar als deu anys, des de la primera vegada que vaig veure alçar-se sobre mi una mà amenaçant, des de les primeres vexacions que em van infligir els sacerdots i les altres humiliacions de la meva infància, més tard a la fàbrica on vaig treballar unes setmanes, després a l'escola o en la caserna, sempre m'he trobat amb la revolta, sempre he conegut la insubmissió. Em resulta insuportable l'autoritat, invivible la dependència i impossible la submissió. Les ordres, les exhortacions, els consells, les sol•licituds, les exigències, les propostes, les directives, les comminacions, tot això em paralitza, em perfora la gola, em regira els budells. Davant de qualsevol mandat torno a sentir-me en la pell del nen que vaig ser, desolat per haver de recórrer novament el camí de l'internat per a passar-hi la quinzena que havia acabat per ser la mesura dels meus empresonaments i els meus alliberaments.

Gairebé trenta anys després de la meva ingrés en aquest internat, se´m posen els pèls de punta, noto la voluntat enfortida i la violència a flor de pell tot just veig treure intents d'apoderar de la meva llibertat. Només els qui accepten aquesta carn ferida, aquest esgarrapada encara sense cicatritzar i aquesta incapacitat visceral per aguantar qualsevol influència moral, només ells poden suportar i viure en el meu entorn més proper. De mi s'aconsegueix tot el que es vulgui sense exigències, però res pel que fa tregui la mera possibilitat que un poder em amenaci o retalli la meva llibertat.

Només tardanament, cap als disset anys, vaig descobrir que hi ha un arxipèlag de rebels i d'irreductibles, un continent de resistents i d'insubmisos als quals es diu anarquistes. Stirner va ser per a mi un suport i Bakunin una espurna que va travessar la meva adolescència. Des que vaig desembarcar en aquestes terres llibertàries, no he deixat de rumiar com es podria merèixer avui l'epítet d'anarquista. Lluny de les opcions que daten del segle XIX o de la marca encara impregnades de cristianisme en el pensament anarquista dels precursors remots, moltes vegades m'he preguntat com seria, en aquest final de mil•lenni, un filòsof llibertari que prengués en consideració dues guerres mundials, l'holocaust de milions de jueus, els camps de detenció del marxisme-leninisme, les metamorfosis del capitalisme entre el liberalisme desenfrenat dels anys setanta i la globalització dels anys noranta, i sobretot els anys posteriors al maig del 68.

Abans d'abordar aquestes zones contemporànies, voldria exposar la hipòtesi que hi ha informacions que afecten sobretot a les vísceres, el cos, la carn. Voldria tornar als sabers relatius en primer lloc a una carn, un esquelet, un sistema nerviós. M'agradaria recuperar l'època en què s'inscriuen en els plecs de l'ànima les experiències generadores d'una sensibilitat de la qual un mai es separarà, passi el que passi. El meu objectiu és una fisiologia del cos polític. Al meu parer, l'hedonisme és a la moral el que l'anarquisme és a la política: una opció vital exigida per un cos que recorda.

Michel Onfray, Política del rebelde. Tratado de resistencia e insumisión, Editorial Anagrama, Barna 2011