Pluralitat social i models de família.



Una de les institucions socials que ha sofert més canvis darrerament és sens dubte la institució familiar. Bona part d’aquests canvis es deuen al procés d’individualització propi de les societats occidentals, consistent en la progressiva desvinculació dels individus de les institucions socials que abans li feien de nexe amb el col•lectiu i amb les significacions compartides de l’entorn social. Ara, la influència d’aquestes institucions entra en crisi, i també la manera com l’individu s’hi relaciona. L’individu expandeix la seva autonomia, i reclama tant recursos com oportunitats d’automodelatge de la seva pròpia vida.

Aquest canvi de mentalitat és una de les raons principals de l’actual eclosió de models familiars. En la mesura en què la família es percep com un instrument de projecció de l’autorealització individual, el subjecte reclama el dret de construir-la, desconstruir-la i reconstruir-la a voluntat. Com veiem, aquesta transformació canvia radicalment el fenomen familiar. Si en temps passats hom es devia a la família (la d’origen, el llinatge, la pròpia…), avui dia és la família la que es deu a l’individu.

Això explica en bona part una de les característiques de la majoria de models familiars actuals: la reversibilitat del vincle. Sens dubte, poder desfer el vincle quan hom s’adona que no troba en una família la satisfacció que hi projectava, constitueix un guany absolut en llibertats individuals. Però té com a conseqüència col•lateral l’afebliment de la institució familiar i la seva complexificació. No tant per la redefinició a què obliga en les relacions derivades de l’antic vincle quan hi ha fills, sinó perquè dóna lloc a nous vincles posteriors, fenomen conegut com a famílies reconstituïdes. En elles, sovint la indefinició de rols que han d’exercir els per nous cònjuges (que no són nous pares o mares, però que ocupen el lloc d’aquests a la llar), o la relació entre “nous germans”, genera conflictes importants que no sempre sabem com resoldre.

El procés d’individualització també explica altres conseqüències de l’apropiació de la institució familiar per l’individu. D’entrada, aquesta apropiació es fa notòria també en la desinstitucionalització de la família, o el que podríem anomenar com l’emergència de la família “informal”, en la qual els membres fundadors defugen qualsevol vincle jurídic, ja sigui amb institucions eclesiàstiques, ja sigui amb l’Estat mateix. Així, sovintegen les parelles de fet, de vegades com a experiència transitòria, o de vegades amb caràcter indefinit.

Finalment, el tercer element de canvi és la diversificació de les formes familiars. Respon a una diversitat creixent de les maneres com hom vehicula el fet familiar en una societat com més va més plural. La reversibilitat del vincle i el consegüent augment de les ruptures familiars genera també un increment de les famílies monoparentals. Però les dificultats que avui té una parella per consolidar-se, porta que sorgeixin com a nova realitat les famílies gineparentals (dones que decideixen ser mares pel seu compte i sense tenir ningú que exerceixi la paternitat). Al seu torn, les famílies homoparentals (formades per dos cònjuges homes, o dues cònjuges dones) reivindiquen el seu reconeixement com a família pels Estats, a tots els efectes jurídics.

Tot plegat, fa que parlem d’una família plàstica. Mai com avui el fet familiar ha estat tan modelable i tan flexible. I és aquesta una tendència que apunta a consolidar-se (i eventualment fins i tot a ampliar-se) en el futur, ja que és una derivació de la pluralitat social, i aquesta pluralitat social més aviat sembla eixamplar-se que no reduir-se, en els darrers temps.

Lluís Sáez i Giol, Crisi de la família i crisi de valors, Escola catalana, nº 463, març/abril 2010
http://www.omnium.cat/ca/article/crisi-de-la-familia-i-crisi-de-valors-3900.html

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?