Pecat d´hybris



Perquè, en efecte, tota la vida de l'home és un llarg exercici d'adaptació a la realitat a la recerca d'un punt d'equilibri entre dos extrems. A aquests dos extrems els medievals, tan exactes sempre en la definició epigramàtica, els van anomenar praesumptio i desperatio. Incorre en el primer extrem el presumptuós que es fa massa il·lusions pel que fa al que la realitat pot donar a l'home: com és capaç de donar-li algunes flors, l'esmentat presumeix indegudament que tot l'orbe és un jardí. Naturalment aquest excés és propi de les persones que encara no han rebut el correctiu que l'experiència administrativa als que s'entesten a negar-la. La visió del costat assolellat del món desperta la violència dels nostres desitjos i ens fa concebre esperances supernumeràries sobre les nostres possibilitats reals i sobre nosaltres mateixos. Aquesta cultura tan meravellosament mesurada que va ser la grega va designar el pecat de desmesura amb el nom d´hybris: el cosmos exhibeix un ordre just i qui amb un acte d´injustificable arrogància s'atreveix a ignorar el Dret establert pels déus rep un càstig que el restitueix a la seva posició original o, més freqüentment, encara més avall. Un presumptuós és un pit opulent d'expectatives i, com diu Soló, l'opulència condueix a l´hybris i aquesta a la ruïna, com li va passar al bo de Prometeu, que va patir cadenes. De manera que aquest primer excés sovint genera el seu oposat, la desperatio.

Javier Gomá Lanzón, Lo quiero todo, Babelia. El País, 29/01/2011
http://www.elpais.com/articulo/portada/quiero/todo/elpepuculbab/20110129elpbabpor_22/Tes?print=1

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?