Conseqüències de pensar al costat d´una estufa.


A l´hivern del 1619, mentre es trobava a Alemanya, al costat d´una estufa, sense ningú amb qui conversar i amb molt temps per pensar, se li va ocórrer el mètode que el trauria del dubte. Fruit d´aquest mètode és la frase famosa. De manera sintètica el procés mental de Descartes va anar més o menys així: molt bé, suposem que dubto de tot, fins i tot que jo existeixi i també que existeixi aquesta estufa que m´escalfa o aquest paper sobre el qual estic escrivint. Dubto perquè els sentits m´enganyen, perquè els savis i els filòsofs no es posen d´acord en el que diuen, dubto i no tinc cap certesa. però hi ha un fet del qual no puc dubtar: que ara penso que dubto de tot. O sigui no puc dubtar que penso que dubto. Un joc de paraules elegant però coherent. Si no pensés no podria dubtar de si penso o no. O sigui, si penso vol dir que ja tinc una certesa: el meu pensament existeix. I aquesta certesa, la del meu pensament, és una veritat que, diu Descartes, "ni les més extravagants suposicions dels escèptics poden contradir". Aquest és el sentit del "cogito, ergo sum": el meu pensament existeix i jo sóc pensament. Descartes amb la sentència dóna prioritat al pensament enfront del món exterior, la realitat. La persona humana és, fonamentalment una "substància que pensa". I la realitat serà allò que el meu pensament decideixi. Aquesta última frase ens pot fer caure en un solipsisme absolut. Si dubtem que existeix el món exterior i necessitem la confirmació racional per saber-ho, podria passar que el món no existís?

Manuel Güell i Josep Muñoz, Només sé que no sé res, Ariel, Barna 1996
https://sites.google.com/site/cavernicoles/el-dubte-i-el-cogito

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació