diferenciació (tendència a la)

Com s´explica aquesta tendència a la diferenciació cultural, si li neguem la base objectiva que pretén tenir i la reduïm a una argamassa arbitrària de marcatges, que no són la causa sinó la conseqüència de la segregació operada?

En primer lloc, hi ha la necessitat, pròpia de qualsevol individu, de formar amb d´altres una comunitat més restringida que les grans concentracions humanes d´un Estat o, fins i tot, d´una gran ciutat. Es tracta, aquí, del requeriment que té l´individu de pertànyer a un col•lectiu d´iguals, o bé, de sentir la certesa que, en certa manera, no acaba mai en ell mateix. Aquesta necessitat de constituir un nosaltres s´aguditza quan les interconnexions i els frecs amb altres grups es fan més freqüents, més intensos i en el marc d´uns territoris cada vegada més reduïts, de manera que la voluntat de diferenciar-se, contràriament al que pensem sovint, no prové d´un excés d´aïllament, sinó del que es viu com un excés de contacte entre els grups. En aquestes circumstàncies, la dialèctica del nosaltres-ells exigeix l´acceleració dels processos de selecció o d´invenció dels símbols que fonamenten les autodefinicions, i ho fa amb una finalitat: assegurar un mínim de segmentació, que mantingui a ratlla la tendència que les societats urbanes experimenten envers una hibridació excessiva dels seus components.

Fundació Baruch Spinoza, La ciutat de la diferència, Catàleg Exposició. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1996.
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/babel

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?