Amic-enemic, la diferenciació específicament política.

Suposem que, en l'àrea d´allò moral les diferenciacions últimes estan donades pel bé i el mal, que en l'estètic ho estan per la bellesa i la lletjor, que ho estiguin per l'útil i l'perjudicial en l'econòmic o bé, per exemple, de manera rendible i el no-rendible. La qüestió que es planteja a partir d'aquí és la de si hi ha - i si n'hi ha, en què consisteix - una diferenciació especial, autònoma i per això explícita sense més i per si mateixa, que constitueixi un senzill criteri del polític i que no sigui de la mateixa espècie que les diferenciacions anteriors ni anàloga a elles.

La diferenciació específicament política, amb la qual es poden relacionar els actes i les motivacions polítiques, és la diferenciació entre l'amic i l'enemic. Aquesta diferenciació ofereix una definició conceptual, entesa en el sentit d'un criteri i no com una definició exhaustiva ni com una expressió de continguts. En la mesura que no és derivable d'altres criteris, representa per la política el mateix criteri relativament autònom d'altres contraposicions com ara el bé i el mal en el moral, el bell i el lleig en l'estètica, etc. En tot cas és autònom, no per constituir un nova i pròpia esfera de qüestions, sinó pel fet que no està sustentat per alguna, o diverses, de les altres contraposicions ni pot ser derivat d'elles. Si la contraposició del bé i del mal no pot ser equiparada així com així i simplement amb la de la bellesa i la lletjor, ni amb la de l'útil i el perjudicial, i que tampoc pot ser derivada d'aquestes, molt menys s'ha de confondre o barrejar-se la contraposició de l'amic i l'enemic amb qualsevol de les contraposicions anteriors. La diferenciació entre amics i enemics té el sentit d'expressar el màxim grau d'intensitat d'un vincle o d'una separació, una associació o una dissociació. Pot existir de manera teòrica o de manera pràctica, sense que per això i simultàniament totes les altres diferenciacions morals, estètiques, econòmiques, o d'altra índole, hagin de ser d'aplicació. L'enemic polític no ha de ser moralment dolent, no ha de ser estèticament lleig, no té per què actuar com un competidor econòmic i fins i tot podria potser semblar avantatjós fer negocis amb ell. És simplement l'altre, l'estrany, i en té prou a la seva essència el constituir una cosa diferent i diferent en un sentit existencial especialment intens de manera que, en un cas extrem, els conflictes amb ell es tornen possibles, i que aquests conflictes no poden ser resolts per una normativa general establerta per endavant, ni per l'arbitratge d'un tercer "no-involucrat" i per tant "imparcial”.

Carl Schmitt, Categorías de lo político
http://www.laeditorialvirtual.com.ar/Pages/CarlSchmitt/CarlSchmitt_ElConceptoDeLoPolitico.htm
http://sites.google.com/site/conviccionslesminimes/politica

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

Què és el conatus de Spinoza?