L´home com una voluntat servida per una intel.ligència.

Els homes estan units perquè són homes, és a dir, éssers distants. La llengua no els reuneix. Al contrari, és la seva arbitrarietat la que, forçant-los a traduir, els uneix en l´esforç .però també en la comunitat d´inteligència: l´home és un ésser que sap molt bé quan qui parla no sap el que diu.

La veritat no associa els homes. No es dóna a ells. Existeix independentment de nosaltres i no se sotmet al fraccionament de les nostres frases. (...) Ara bé, no per això la veritat ens resulta estranya i no estem exiliats del seu país. L´experiència de veracitat ens uneix al seu centre absent, ens fa girar al voltatn del seu nucli. En primer lloc podem veure i mostrar veritats. (...) (Amb les opinions) girem al voltant de la veritat, de fets en fets, de relacions en relacions, de frases en frases. L´essencial és no mentir, no dir que s´ha vist quan s´han tingut els ulls tancats, no explicar altra cosa que el que s´ha vist, no creure que s´ha explicat quan només s´ha anomenat. (...)

La veritat no es diu. Ella és una i el llenguatge divideix, ella és necessària i els llenguatges són arbitraris. (...)

Tanmateix el pensament ha de dir-se, manifestar-se a través de les obres, comunicar-se a altres éssers pensants. I ha de fer-se a través de llenguatges amb significacions arbitràries. Però no hi ha perquè veure-hi un obstacle a la comunicació. (...) El pensament no es diu en veritat, s´expressa en veracitat. Es divideix, es diu, es tradueix per a un altre que es farà un altre relat, altra traducció, amb una única condició: la voluntat de comunicar, la voluntat d´endevinar el que l´altre ha pensat i que res, fora del seu relat, garanteix, i que cap diccionari universal diu com ha de ser comprès. La voluntat endevina la voluntat. És en aquest esforç comú on adquireix la definició de l´home com una voluntat servida per una intel.ligència.

Jacques Rancière, El maestro ignorante, Laertes, Barna 2009