Hume no fou un proto-positivista.

Hom pensà que la concepció que Hume compartia i -si bé tal vegada inadvertidament- seguia, implicava que l´única tasca pròpia de la filosofia és l´anàlisi lògica o conceptual. Les matemàtiques i la ciència empírica constituïen el domini del coneixement "autèntic", i ja que la filosofia mateixa no pertanyia a cap d´aquestes disciplines, només seria un estudi digne si pogués acomodar-se d´alguna manera dins o al costat de l´empresa científica. La filosofia només assoliria legitimitat cognoscitiva prenent-la de la inqüestionada legitimitat del seu amo, la ciència. Així, la filosofia arribà a ser vista com un estudi del que s´anomenà la "lògica de la ciència" -una anàlisi de l´estructura dels conceptes i dels procediments científics. I es pensà que aquest estudi, en si mateix, era a priori. Aquest retrat de la filosofia li dóna un cert rang de serventa o "sub-empleada" de la ciència, el valor de la qual ha de estimar-se només per les contribucions que aconsegueixi fer a la comprensió o al creixement del coneixement "autèntic", és a dir, el científic. El positivisme és una forma de cientificisme, i el positivisme del segle XX li atorgà a la filosofia el paper d´una empresa de servei.

La qual cosa ensopega amb l´esperit de l´obra filosòfica de Hume no és l´actitud envers la ciència ni la superioritat que li concedeix a l´experiència, sinó la concepció de la naturalesa d´aquesta obra filosòfica mateixa i la situació que se li assigna. És aliena a Hume una concepció "crítica" i fonamentalment racionalista de la tasca de la filosofia. La consideraria molt restringida i alhora molt submisa davant la ciència (o davant una concepció dominant de la ciència) del seu dia.

Barry Stroud, Hume, Universidad Nacional Autónoma de México, México D. F. 1986