Hume: els sentiments com a principis actius de l´acció.

La primera secció del llibre III del Treatise pretén demostrar que els designis de la raó són totalment impotents en l´elaboració dels judicis morals. Per a Hume, és il.lusori intentar justificar que el fonament de la moral pràctica pot descobrir-se amb la mera operació de la deducció racional o de la inferència de la probabilitat. En l´Enquiry concerning the Principles of Morals, també apareix reflectida la preocupació de Hume per aquest temes sense que canviï la seva postura. (...)

(...) Una acció requereix un estat propici per a la seva aparició, un estat que, segons Hume, implica l´existència d´una "tendència", això és, d´una "propensió" o "aversió" envers un objecte. Si la gent es guia en les seves accions per consideracions morals, vol dir que en la moral intervé una forma d´atracció o repulsió. És a dir, que pot considerar-se com un "motiu" que influeix en la voluntat. D´altra banda, de la seva psicologia de la ment resulta que totes les formes de raonament són incapaces de produir accions, atès que el seu objecte és el "descobriment de la veritat o la falsedat". Ni per deducció racional o demostració, pi per judicis sobre causes i efectes pot realitzar-se un acte moral. Hume torna a insistir en la seva opinió que les passions, els actes de la voluntat i les accions són "fets i realitats originals, complets en si mateixos" i que res no tenen a veure amb l´acord o desacord amb les idees, que és allò propi de la raó. En conseqüència, Hume conclou que, com "la raó és totalment inactiva", "mai no pot ser origen d´un principi tan actiu com ho és la consciència o sentiment moral" (T.458)

José Martínez de Pisón, Justicia y orden político en Hume, Centro de Estudios Constitucionales, Madrid 1992