Classe mitjana i hegemonia.


Qualsevol universalitat que pretengui ser hegemònica ha d´incorporar almenys dos components específics: el contingut popular "autèntic" i la "deformació" que del mateix produeixen les relacions de dominació i explotació. Sens dubte, la ideologia feixista "manipula" l´autèntic afany popular per un retorn a la comunitat vertadera i a la solidaritat social que s´oposi a la competició i l´explotació sense límits; sens dubte, "distorsiona" l´expressió d´aquest afany amb el propòsit de legitimar i preservar les relacions socials de dominació i explotació. Tanmateix, per poder assolir aquest objectiu, ha d´incorporar en el seu discurs aquest afany popular. L´hegemonia ideològica, per consegüent, no és tant el que un contingut particular hagi d´omplir el buit de l´universal, com que la forma mateixa de la universalitat ideològica reculli el conflicte entre (almenys) dos continguts particulars: el "popular", que expressa els afanys íntims de la majoria dominada, i l´específic, que expressa els interessos de les forces dominants. (...)

Perquè una ideologia s´imposi resulta decisiva la tensió, a l´interior mateix del seu contingut específic, entre el temes i motius dels "oprimits" i els dels "opressors". Les idees dominats MAI NO són directament les idees de la classe dominant. (...)

La mateixa deformació es percep avui en dia en l´única classe que, en la seva autopercepció "subjectiva", es concep i representa explícitament com a tal: és la recorrent "classe mitjana", precisament, questa "no-classe" dels estrats intermitjos de la societat: aquells que presumeixen de laboriosos i que s´identifiquen no només pel seu respecte a sòlids principis morals i religiosos, sinó per diferenciar-se de, i oposar-se a, els dos "extrems" de l´espai social: les grans corporacions, sense pàtria i arrels, d´una banda, i els exclosos i empobrits immigrants i habitants dels guetos, de l´altra.

La "classe mitjana" basa la seva identitat en el rebuig d´aquests dos extrems que, de contraposar-se directament, representarien "l´antagonisme de classe" en la seva forma pura. La falsedat constitutiva d´aquesta idea de la "classe mitjana" és (...) la falsedat encarnada, el rebuig de l´antagonisme. En termes psicoanalítics, és un fetitxe: la impossible intersecció de la dreta i l´esquerra que, en rebutjar els dos pols de l´antagonisme, en tant que posicions "extremes" i antisocials (empreses multinacionals i immigrants intrusos) que pertorben la salut del cos social, s´auto-representa com el terreny comú i neutral de la Societat.

Slavoj Zizek, En defensa de la intolerancia, Sequitur, Madrid 2008


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Gonçal, un cafè sisplau

"¡¡¡Tilonorrinco!!! ¡¡¡Espiditrompa!!!"