Panoptisme i escola.

¿Y l´arquitectura de l´institut? em preguntareu. Implica que, en cada moment de la jornada, des que entreu fins que en sortiu, se sàpiga on esteu i el que feu. El vostre ús del temps en un lloc és objecte de marcatge, d´un control i un coneixement rigorós. L´institut és una construcció amb fluxos, circulació de persones que van i venen, es traslladen a una sala i abandonen altra, es dirigeixen cap a una biblioteca, un menjador, un gimnàs o una sala d´informàtica, un taller. Qualsevol que controli aquests fluxos, controla els individus que els constitueixen. Cada canvi de grup es materialitza, cada desplaçament individual es registra, sobretot si té lloc duran una hora de classe, perquè llavors senyala una disfunció (aneu al bany, a l´infermeria, al despatx d´un responsable de disciplina, a la biblioteca, passeu a ser nòmades quan tot us força a un estat sedentari. (...) A tot arreu s´us ha de veure. És el principi del panòptic: on hi esteu, qualsevol qui sigui la vostra activitat, s´us hi veu. L´arquitectura de l´institut està feta per organitzar la perpètua visibilitat dels vostres moviments i de les vostres posicions.
(...) La llibertat, ¿per a què? Doncs sobretot el que es tracta és de limitar les múltiples possibilitats de la llibertat pura per forçar-les a passar per l´ull de l´agulla de la disciplina social. Amb l´objectiu no confessat d´extingir les formidables potencialitats de desordre contingudes en un llibertat sense límit.

Michel Onfray, Antimanual de filosofía, Edaf, Madrid 2005

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació