De la ciutat al camp de concentració.
Des de fa anys, primer de manera subtil i ocasional, i després més explícita i insistent, es mira de persuadir els ciutadans d’acceptar com a normals i humanes pràctiques i dispositius de control que sempre havien estat considerats excepcionals i inhumans.
És ben sabut que el control que avui poden exercir els estats sobre els individus gràcies a l’ús dels dispositius electrònics com les targetes de crèdit i els telèfons mòbils ateny límits impensables fa poc temps. Però hi ha llindars en el control i en la manipulació dels cossos, l’ultrapassament dels quals indica una nova condició biopolítica global, un pas més en allò que Foucault definia com una espècie de progressiva animalització de l’home duta a terme mitjançant les tècniques més sofisticades.
El fitxatge electrònic de les empremtes digitals i de la retina, el tatuatge subcutani i altres pràctiques per l’estil són elements que defineixen aquest llindar. Els motius de seguretat que s’addueixen per justificar-les no ens han d’enganyar. L’experiència ensenya que pràctiques que inicialment es reserven als estrangers, més tard s’estenen a tothom.
El que aquí s’està debatent és la nova relació biopolítica normal entre els ciutadans i l’estat. Aquesta relació ja no té a veure amb la participació lliure i activa en la dimensió pública sinó en la inscripció i fitxatge de l’element més privat i incomunicable: la vida biològica dels cossos. Als dispositius mediàtics que controlen i manipulen la paraula pública, hi corresponen els dispositius tecnològics que inscriuen i identifiquen la vida despullada: entre aquests dos extrems –una paraula sense cos i un cos sense paraula- l’espai del que en altre temps anomenàvem política és cada cop més exigu i estret.
Així, en aplicar al ciutadà o, millor dit, a l’ésser humà com a tal, les tècniques i dispositius que van ser inventats per les classes perilloses, els estats, que haurien de constituir el lloc mateix de la vida política, han convertit l’ésser humà en el sospitós per excel·lència, fins al punt de ser la mateixa humanitat la que s’ha transformat en classe perillosa.
Fa anys se’m va acudir d’escriure que el paradigma polític d’Occident ja no és la ciutat sinó el cap de concentració, Auschwitz en comptes d’Atenes. Es tractava, naturalment, d’una tesi filosòfica i no pas historiogràfica. No es tracta, efectivament, de confondre fenòmens diferents. Voldria tan sols suggerir que, molt probablement, el tatuatge, a Auschwitz, semblava el sistema més “normal” i econòmic de regular la inscripció dels deportats en el camp. El tatuatge biopolític que avui ens imposen per entrat als Estats Units és el precursor d’allò que demà se’ns podria obligar a acceptar com la inscripció normal d’identitat del bon ciutadà en els mecanismes i engranatges de l’estat. És per això que ens hi hem d’oposar.
És ben sabut que el control que avui poden exercir els estats sobre els individus gràcies a l’ús dels dispositius electrònics com les targetes de crèdit i els telèfons mòbils ateny límits impensables fa poc temps. Però hi ha llindars en el control i en la manipulació dels cossos, l’ultrapassament dels quals indica una nova condició biopolítica global, un pas més en allò que Foucault definia com una espècie de progressiva animalització de l’home duta a terme mitjançant les tècniques més sofisticades.
El fitxatge electrònic de les empremtes digitals i de la retina, el tatuatge subcutani i altres pràctiques per l’estil són elements que defineixen aquest llindar. Els motius de seguretat que s’addueixen per justificar-les no ens han d’enganyar. L’experiència ensenya que pràctiques que inicialment es reserven als estrangers, més tard s’estenen a tothom.
El que aquí s’està debatent és la nova relació biopolítica normal entre els ciutadans i l’estat. Aquesta relació ja no té a veure amb la participació lliure i activa en la dimensió pública sinó en la inscripció i fitxatge de l’element més privat i incomunicable: la vida biològica dels cossos. Als dispositius mediàtics que controlen i manipulen la paraula pública, hi corresponen els dispositius tecnològics que inscriuen i identifiquen la vida despullada: entre aquests dos extrems –una paraula sense cos i un cos sense paraula- l’espai del que en altre temps anomenàvem política és cada cop més exigu i estret.
Així, en aplicar al ciutadà o, millor dit, a l’ésser humà com a tal, les tècniques i dispositius que van ser inventats per les classes perilloses, els estats, que haurien de constituir el lloc mateix de la vida política, han convertit l’ésser humà en el sospitós per excel·lència, fins al punt de ser la mateixa humanitat la que s’ha transformat en classe perillosa.
Fa anys se’m va acudir d’escriure que el paradigma polític d’Occident ja no és la ciutat sinó el cap de concentració, Auschwitz en comptes d’Atenes. Es tractava, naturalment, d’una tesi filosòfica i no pas historiogràfica. No es tracta, efectivament, de confondre fenòmens diferents. Voldria tan sols suggerir que, molt probablement, el tatuatge, a Auschwitz, semblava el sistema més “normal” i econòmic de regular la inscripció dels deportats en el camp. El tatuatge biopolític que avui ens imposen per entrat als Estats Units és el precursor d’allò que demà se’ns podria obligar a acceptar com la inscripció normal d’identitat del bon ciutadà en els mecanismes i engranatges de l’estat. És per això que ens hi hem d’oposar.
Giorgio Agamben
Aquest article va ser publicat al diari italià La Repubblica el 8 de gener del 2004 i en francès a Le Monde l’11 de gener sota el títol Non au tatouage biopolitique
Traducció de l’italià: Oriol Ponsatí i Murlà per a www.terricabras-filosofia.info
Traducció de l’italià: Oriol Ponsatí i Murlà per a www.terricabras-filosofia.info
Comentaris