Objecció de consciència i dissonància cognitiva


La pregunta que s´ha de formular és si el fet que els nens assisteixen a Educació per a la Ciutadania implica que els pares no puguin exercir el seu dret a transmetre les seves conviccions als seus fills. Ens hi trobem davant la importància de la dissonància cognitiva en la formació de l´esperit crític dels ciutadans, formació que passa per experiències més o menys traumàtiques com el contacte inevitable amb cosmovisions que ridiculitzen, qüestionen, neguen i/o refuten aquella que un ha heretat pel vincle familiar.

Una cosa és mantenir ben clara la línia entre allò polític i allò metafísic i una altra cosa és garantir que els futurs ciutadans coneixeran aquesta línia; i no només això, sinó que estaran en condicions de debatre democràticament sobre assumptes controvertits. Això és el que han d´aprendre; i per això no sembla desencaminat proposar, com a part del procés educatiu, la confrontació amb les teories que un no coneix i que difícilment coneixerà en el seu ambient social i familiar.

Naturalment, aquesta confrontació no pot efectuar-se a qualsevol edat. Correspon als pedagogs assenyalar el moment en què els nens puguin enfrontar-se de manera autònoma amb les dissonàncies cognitives, el moment en què puguin començar a veure les seves conviccions no com una cosa integral a la seva personalitat, sinó com una cosa que pot ser qüestionat si hi ha bones raons per fer-ho.

Daniel Gamper, Educación para la ciudadanía, Claves de razón práctica, nº 193, junio 2009

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Percepció i selecció natural 2.

Imatge
... si la representació que es fa un mico de la branca sobre la que vol saltar res no tingués a veure amb la realitat, deixaria d´haver micos. I si el mateix ens passés a nosaltres, ja no estaríem aquí per parlar-ne. Percebre alguns aspectes de la realitat és una exigència biològica. Alguns aspectes només, ja que és evident que la nostra percepció del món exterior sofreix un filtrat massiu. François Jacob , El juego de lo posible , Grijalbo. Mondadori, Barna 1982
Més informació

Gonçal, un cafè sisplau

Imatge
Hem arribat al final del curs. Sé que hi ha molts que esperen ansiosos conèixer el desenllaç d´aquest culebrot que es va iniciar fa dues setmanes. Com va prometre el Gonçal, avui ens ha convidat a cafè, bé, una mena de simulacre de cafè Nespresso , tot i que acceptable. No importa, en el món en què vivim tot és simulacre. Fins i tot el Gonçal es creu un simulacre del George Cloney (profund, sensual, equilibrat, únic, podria ser sud-americà), pobret. L´aula sorprenentment estava plena. Això, us ho puc assegurar, no era un simulacre. Dic sorprenentment perquè tothom ja tenia arxivat al calaix de casa seva el certificat d´assistència. El que fan les persones per un cafè, xiuxiuava una veu amb maledicència. No home, no. Aquest fet demostra que aquest curs ha estat un èxit, la presència de tanta gent s´ha d´interpretar com un homenatge al responsable del curs, respon amb aire greu una altra veu, mentre la majoria dels que hi érem hem assentit en silenci. Avui l´estrella és el Gonçal!!!., c
Més informació

Què és el conatus de Spinoza?

Imatge
CONATUS (1) Spinoza concluye así el Prefacio de la tercera parte de la Ética : “Trataré, pues, de la naturaleza y las fuerzas de los afectos y del poder de la mente sobre ellos con el mismo método con que he tratado anteriormente de Dios y de la mente, y consideraré las acciones humanas y los apetitos como si se tratara de líneas, planos o cuerpos”. Esta declaración marca el giro hacia el proyecto de comprender los afectos o pasiones como partes necesarias de la naturaleza y explicarlos por sus efectos en lugar de juzgarlos con prejuicios morales o teológicos. En este marco teórico, la idea de “conatus”, el esfuerzo de perseverar en el propio ser (E3p6), esto es, el deseo que sigue al orden de la naturaleza, se convertirá en la piedra angular de la teoría de los afectos de Spinoza . ¿Cómo funciona el concepto 'conatus' en la Ética ? El 'conatus' no es algo peculiar del ser humano, ni siquiera de los seres animados; no es instinto ni movimiento voluntario.
Més informació